CANÇÓ DE L’ANTIC PASTOR

Encara com sones,
vell acordió;
estira i arronsa,
reprèn la cançó.

Abans quan tocàvem
ho fèiem tots dos,
al fons les ovelles,
les vaques i el gos;

davant de la casa
els vespres d’estiu,
quan l’hivern venia
vora el foc viu.

Sabiem que viure
no era cap joc,
però cada cosa
estava al seu lloc.

Però ara la vida
com s’ha capgirat!
Ni que m’ho juressin
no m’ho hagués mai pensat.

Encara com sones...

Ja no tinc ovelles,
vaques ni corders;
només com a mostra
en tinc dos o tres.

He arreglat la casa
i llits hi he posat,
hi acullo turistes
i nens de ciutat.

Tot ho troben maco,
però no entenen res;
fan cada pregunta
que em deixen sorprès.

Em fan un somriure
com de compassió,
quan fem melodies
tu i jo , acordió.

Encara com sones...

Jaume Arnella

 


NOCTURN PER A ACORDIÓ

Heu’s aquí: jo he guardat fusta al moll.
(Vosaltres no sabeu què és
guardar fusta al moll)
però jo he vista la pluja
a barrals
sobre els bots,
i dessota els taulons arraulir-se el preu fet de l’angoixa;
sota les flandes
i els melis,
sota els cedres sagrats.

Quan els mossos d’esquadra espiaven la nit
i la volta del cel era una foradada
sense llum als vagons:
i he fet un foc d’estelles dins la gola del llop.

Vosaltres no sabeu
què és
guardar fusta al moll:
però totes les mans de tots els trinxeraires
com una farandola
feien un jurament al redós del meu foc.
I era com un miracle
Que estirava les mans que eren balves.

I en la boira es perdia el trepig.

Vosaltres no sabeu
què és
guardar fusta al moll.
Ni sabeu l’oració dels fanals dels vaixells
-que són de tants colors
com la mar sota el sol:
que no li calen veles.

Joan Salvat Papasseit

índex

 


Molt he estimat i molt estimo encara.
Ho dic content i fins un poc sorprès
de tant d’amor que tot ho clarifica.
Molt he estimat i estimaré molt més
sense cap llei de mirament ni traves
que m’escatimin el fondo plaer
que molta gent dirà incomprensible.
Ho dic content: molt he estimat i molt
he d’estimar. Vull que tothom ho sàpiga.
Des de l’altura clara d’aquest cos
que em fa de tornaveu o de resposta
quan el desig reclama plenituds,
des de la intensitat d’una mirada
o bé des de l’escuma d’un sol bes
proclamo el meu amor: el legitimo.

Miquel Martí Pol

índex

 


CONFESSIÓ

La meva estimada em va dir que un pit sí, però que l’altre no, perquè el tenia emparaulat. Geniüt i egoista, vaig perdre l’únic que quedava disponible.

Pere Calders

índex

 


Com et desitjava aquella nit
-bé, potser també moltes d'altres abans-
que els teus ulls miressin els meus
sabent no defugir la mirada.

Vaig necessitar potser uns quants gots de vi
per sentir la teva mà al meu genoll...
i saber abraçar-me un xic més a tu
per saber buscar als teus llavis el bes
aquell bes...

Poder fer l'amor amb tota naturalitat
perquè sabia que tots dos ho desitjàvem
sense preocupar-me el que pensséssis de mi
però en aquell moment
m'importàves més tu.

Potser va ser el vi
el que em va fer pregunar
on ANEM a dormir ?
llavors, que contenta estic d'haver-ne begut.

N.D.

índex



DOLÇA ESCLAVITUD

Extasiat en la negrura cristal·lina
de les dues perles negres dels teus ulls
sangraïts en la blancúria nacarina
del teu rostre de petxina i suau dibuix
m'he fet reu i esclau etern de la bellesa
i no hi ha fe damunt la terra o prou virtut
com per fer-me renegar de les cadenes
que ens condemnen a tan dolça esclavitud.

Pau Riba

índex


índex



BOLERO DE S’AMOR PLATÒNIC
DEL SOL I LA LLUNA

Quan es sol riu sa lluna plora
quan ella guaita ell cau i es fon
amor que ets llum, amor que ets ombra
amor que gira i volta el món.
No hi ha mai temps per ses besades
no hi ha dies ni nits d’altra color
no hi ha moment per ça abraçada
com al·lots van jugant a conillons.

Ja son les set de s’horabaixa
i es sol cansat se’n va a dormir
damunt la mar voguen ses barques
i foc encès és l’infinit.
Sa lluna surt tota mudada
perquè vol festejar i mai no pot
amb un vestit color de plata
ballarà dins ses ones de l’enyor.

Quan surt es sol de matinada
ets estels fugen poc a poc
sa lluna espera enamorada
i es sol li envia es set colors.
Com cada dia a trenc de s’auba
des de lluny s’encomanen amb tristor
fins demà lluna estimada
fins demà sol qu’alegres es meu món.

MÚSICA NOSTRA

índex

 

 

 


 


Érem nosaltres
amb la nit dins les copes.
Recordes? Ebris
estranyament, parlàvem
de la vida per més vida.

Carles Riba

índex


 


ARDIT

No t'espanti
si la lluna cau als nostres peus
i s'esmicola: farem cuques de llum
amb les deixes mentre aguaitem
el satèl·lit de recanvi
que tenim emparaulat amb l'univers.

Cèlia Sanchez Mústich

índex

 



PEL QUE SÓC

És la dona que sóc quan sóc amb tu
el que de tu m’atrau.
Ni la teva mirada –brasa i roca-
ni l’enginy amb què abrives cada mot
ni la ferma proposta dels teus dits
abasten la mesura de tants somnis
com m’arrenques de llavis, mans i ulls.

T’estimo pel que sóc quan ets amb mi.

Cèlia Sánchez-Mústich

índex

 

 



JOIA D'AMOR

Si tingues tantes ànimes com estrelles la nit
i cada una em fes llum en una amor distinta,
ni jo ni les amors, errants per l'infinit,
no fariem durar l'última estrella extinta...

Ara, tenint una ànima per un amor només,
sé que puc viure encara quan ja no hi hagi estrelles
perquè la meva vida, solitària com és,
és plena de la llum que resplandeix en elles.

Joia d'amor, tu dones als nervis del meu braç
la força radiant que als miracles ordena!
- Si, quan estenc uns dits de tenebra i de glaç
fins al laberint d'òrbites d'aquesta nit serena

puc escriure, amb els altres més límpids i més alts,
la joia de l'amor que ens fa sentir immortals.

Màrius Torres

índex



CORRANDES DE L'EXILI

Una nit de lluna plena
remuntàrem la carena
lentament, sense dir res.
Si la lluna feia el plè
també el feu la nostra pena.

L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya).

Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra,
abans de passar la ratlla
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'enyorança
ans d'enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra,
"Com el Vallès no hi ha res".

Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que bategui com una ala.

Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio sencera.

Pere Quart

abril 1939

índex

 

 

 

ELS PASTORS DEL CANIGÓ
PER DEFENSAR LA RAMADA
TENIM MASTINS I MANDRÓ
I UN GANIVET DE MUNTANYA

SEMPRE SOL PROP DE LES CIMES
UN PASTOR JOVE I GARRIT
AL COSTAT DE SES OVELLES
FEIA VIDA DIA I NIT

EL SEU MÓN EREN ELS RASOS
I ELS PRATS DEL PIRINEU
L'ÚNIC AMOR DEL SEU COR
UNA OVELLETA DE NEU

L'OVELLETA ES DEIA BLANCA
AL PASTOR N’HI DEIEN BRAU
DELS DOS LA GENT NE VA TREURE
LA TONADA QUE BÉ ESCAU

ELS PASTORS DEL CANIGÓ
PER DEFENSAR LA RAMADA
TENIM MASTINS I MANDRÓ
I UN GANIVET DE MUNTANYA

UNA NIT EL BRAU PASTOR
QUAN A LA PLETA ARRIBAVA
S’ADONÀ QUE EN EL RAMAT
L’OVELLA AIMADA MANCAVA

VA TANCAR TOT EL CABAL
DINS EL CLÓS, AMB MA SEGURA
ENTORNANT-SE’N VERS EL BOSC
SEGUIT DELS MESTINS D’ATURA

SÓN PAS LLEUGER RESSONAVA
DINS LA FOSCA DE LA NIT,
MENTRE CRIDAVA A SA BLANCA
AMB TOT L’ALÈ DEL SEU PIT

DE SOBTE ELS MESTINS LLADRAREN
D’ESGARRIFOSA FAISÓ
EL PASTOR AMB UN PESANT CÒDOL
VA GUARNIR EL SEU MANDRÓ

EN UN REVOLT DEL CAMÍ
L’OVELLETA TREMOLAVA
DAVANT SEU, AMB ULLS DE FOC
UN GROS LLOP LA CONTEMPLAVA

ENTRE EL LLOP I ELS DOS MASTINS
GREU LLUITA S'AFERRISSÀ,
MÉS EL LLOP ERA VALENT
I ALS DOS MASTINS VA MATAR

EL PASTOR ENGEGÀ EL MANDRÓ
CONTRA EL LLOP AMB BRAU DELIT
MÉS SA TRAÇA LI FALTÀ
PER LA FOSCOR DE LA NIT

LLAVORS EL LLOP TRIOMFANT
DAMUNT L'OVELLA ES LLANÇÀ,
MÉS EL PASTOR, DECIDIT,
AMB SON COS LA VA AMPARAR

I PROMPTE L'HOME I EL LLOP
COM A LLOPS, L'HOME I LA FERA,
RODOLAREN ABRAÇATS
FINS AL FONS D'UNA TIMBERA

SENT DEMATÍ ALTRES PASTORS
AL PASSAR AMB LA RAMADA
TROBAREN MORTS ALS MASTINS
I A L'OVELLETA SALVADA.

EN EL FONS DEL ROQUISSAM
VEGEREN MORT AL PASTOR,
SA MA TENIA AFERRAT
ENCAR, UN TROS DE MANDRÓ

AL SEU COSTAT UN GROS LLOP
SENS VIDA TAMBÉ RESTAVA
EN EL PIT DUIA ENFONSAT
UN GANIVET DE MUNTANYA!

D'AQUEST FET PLÈ DE DOLOR
LA RONDALLA ES VA FORMAR
QUE DIU ENCARA LA CANÇÓ
QUE TU NO HAS D'OBLIDAR:

ELS PASTORS DEL CANIGÓ
DEFENSEM L'OVELLA AIMADA,
AMB ELS MASTINS, EL MANDRÓ
I EL GANIVET DE MUNTANYA!

fragment de "Cançó d'amor i de guerra" (opereta catalana, text de Lluís Capdevila i de Victor Móra, musicada per Rafael Martínez, estrenada al Teatre Nou del Paral·lel el 1926. Ha estat l'obra més pòpular del teatre líric català, representada sovint i enregistrada en disc al 1961)

índex

LA MEVA AMIGA COM UN VAIXELL BLANC

Aquella verge vinclada als meus braços
tota es donava però ha fet un gran crit:
-oh, amat no temis- em deia
ajocant-se:
-No hi ha a la terra cap glavi més fi.

Cerca pel món que no en trobaràs d’altra
que et faci ofrena d’un amor més pur.
No em deixis, no, que el teu bes m’amanyaga:
com ho faria si era sense tu?-

I ara s’alçava i jo la vestia
i els seus cabells destrenava pel coll.
La carn, flotant al mossec de la vida,
s’enorgullia de la comunió.

-Què més voldràs, si el meu cos que et guardava
ara ja és teu, i elevarà el teu cant?-
I amb els peus nus, de puntetes, mirant-me:
-Quan corris món, el meu nom què et dirà?-

A cada mot més la veu endolcia,
i jo era alhora l’heroi i l’esclau:
-No et deixarè
et diré el nom d’amiga.
La meva amiga: com un vaixell blanc.

I encar de nou la prenia en mos braços
-ja era el seu ventre més alt i més fort.
I a cada pit un vermell:
dues brases
com la punxada del llavi i del cor.

Joan Salvat-Papasseit

índex



TOT L’ENYOR DE DEMÀ

Ara que estic al llit
malalt,
estic força content.
-Demà m’aixecaré
i heus’aquí el que m’espera:

Unes places lluentes de claror,
i unes tanques amb flors
sota el sol,
sota la lluna al vespre;
i la noia que porta la llet
que té un capet lleuger
i duu un davantalet
amb unes vores fetes de puntes de coixí,
i una rialla fresca.

I encara aquell vailet qui cridarà el diari,
i qui puja tramvies
i els baixa
tot corrent.
I el carter,
que si passa i no em deixa cap lletra m’angoixa,
perquè no sé el secret
de les altres que porta.
I també l’aeroplà
que em fa aixecar el cap
el mateix que em cridès una veu d’un terrat.

I les dones del barri
matineres,
qui travessen depressa en direcció al mercat
amb sengles cistells grocs,
i retornen
que sobreïxen les cols,
i a vegades la carn,
i d’un altre cireres vermelles.
I després l’adroguer,
qui treu la torradora del cafè
i comença a rodar la maneta,
i qui crida a les noies
i els hi diu: -Ja ho té tot?
I les noies somriuen,
amb un somriure clar,
que és el baume que surt de l’esfera que ell volta.

I tota la quitxalla del veïnat
qui mourà tanta fressa perquè serà dijous,
i no anirà a l’escola.

I els cavalls assenyats,
i els carreters dormits
sota la vela de punxa,
que dansa en el seguit de les roderes.

I el vi que de tants dies no he begut.
I el pa,
posat a taula.
I l’escudella rossa,
fumejant.
I Vosaltres amics,
perquè em vindreu a veure
i ens mirarem feliços.

Tot aixó bé m’espera,
si m’aixeco,
demà.
Si no em puc aixecar,
mai més,
heu’s-aquí el que m’espera:

-Vosaltres restareu,
per veure el bo que és tot:
i la Vida
i la Mort.

Joan Salvat-Papasseit

índex







 

DONA’M LA MA

Dona’m la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.

Les barques llunyes i les de la sorra
prendran un aire fidel i discret,
no ens miraran;
miraran noves rutes
amb l’esguard lent del copsador distret.

Dona’m la mà i arrecera la galta
sobre el meu pit, i no temis ningú.
I les palmeres ens daran ombra.
I les gavines sota un sol que luu

ens portaran la salabror que amara,
a l’amor, tota cosa prop del mar:
i jo, aleshores, besaré ta galta;
i la besada ens durà el joc d’amar.

Dona’m la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.

Joan Salvat Papasseit

índex

 

MESTER D’AMOR

Si en saps el pler no estalviïs el bes
que el goig d’amar no comporta mesura.
Deixa’t besar, i tu besa després
que és sempre als llavis que l’amor perdura.

No besis, no, com l’esclau i el creient,
mes com vianant a la font regalada;
deixa’t besar –sacrifici fervent-
com més roent més fidel la besada.

¿Què hauries fet si mories abans
sense altre fruit que l’oreig en ta galta?
Deixa’t besar, i en el pit, a les mans,
amant o amada –la copa ben alta.

Quan besis, beu, curi el veire el temor:
besa en el coll, la més bella contrada.
Deixa’t besar
i si et quedava enyor
besa de nou, que la vida és comptada.

Joan Salvat Papasseit

índex




 

 

VISCA L’AMOR

 

Visca l’amor que m’ha donat l’amiga
fresca i polida com un maig content !
Visca l’amor
l’he cridada i venia
-tota era blanca com un glop de llet.

Visca l’amor que Ella també es delia:

visca l’amor:
la volia i l’he pres.

 

Joan Salvat Papasseit


índex

 

CANÇÓ DE L’AMOR EFÍMERA

O bella inconeguda passatgera del tram
qui tens un posat rosa i un esguar ple de sol;
qui mostres una sina cobertora de dol
i et vesteixes, discreta, la bruseta d’estam.

O bella inconeguda qui ets menuda i audaç
i que sense companya t’arrisques a la platja;
i no tems l’escomesa del fillol que t’assatja
al domeny de les ones, i te’n prega el teu braç.

O bella inconeguda qui en sentir la malícia
de les ullades frívoles, tota t’has commogut...
tancades les oïdes a mots que el vent s’ha endut,
bo i sospirant potser ple goig d’una carícia.

O bella inconeguda, del tram t’he vist baixar;
-i avui t’he somniada, i et somniaré demà-.

Joan Salvat Papasseit
gener 1920

índex

 

LES GORGES

A Sant Martí del Canigó
la veu ressona que us esglaia.
Diu: Catalunya !
i la remor
sempre contesta:
Esclava d’Espanya.
Si prens coratge
els ulls al cel
i alces el braç – gest de venjança,
a Sant Martí sents una veu
i a cau d’orella:
També de França.

 

Joan Salvat Papasseit
agost 1923

índex


 

ELS AMANTS

”La carn vol carn.”. Ausiàs March

“No hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem des del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l’amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l’amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que em perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besan-te,
ara un muscle i després el peçó d’una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
i tenim l’enyorança amarga de la terra,
d’anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que sóm bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l’edat, i tot això i alló.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d’amants com nosaltres en són parits ben pocs.”

Vicent Andrés Estellés

índex


 

“Anem al llit”, et propose, besan-te,
bruna, la pell, els pits, el coll, la boca.
“Anem al llit”, et mussite, i t’agafe
en un grapat, tendral, amorosíssima,
els teus cabells, el mugró de l’orella,
amb gran amor i por de soledat.
I amb tarannà de qui ja no pot més,
ni resistir ni resistir-se més,
ets ja dempeus, dintre del meu abraç,
tot assentint, amant: “Anem al llit.”

Vicent Andrés Estellés


índex

passarà el vent i passaran les coses.
no et veuré més o ens veurem un altre dia.
però els moments que vàrem viure junts
secretament els mantindrem tots dos.
troba’t al meu quadern per a ningú!

Vicent Andrés Estellés


índex

 

Mai no he de dir el teu nom: me l’estime
per a mi sol; el preserve, castíssim;
somnie molt, en repetir-lo: veig
un món més clar, i l’estime, en silenci,

lluny del teu cos, de la teua existència,
lluny dels teus pits i les teues genives,
els teus cabells i el ventre amorosísim,
lluny dels teus ulls, la teua joventut.

Perquè jo et tinc, secretament et tinc,
just al moment de la major bellesa.
per a mi sol, i et recorde, i t’enyore.

Sota la mà cremen els cabells,
i ens abracem, com féiem en aquell temps,
i et dic amor, com mai no t’ho he dit.

Vicent Andrés Estellés

per tu he tornat al carrer dels balcons,
ben dematí, per veure si et trobava.
per tu he tornat moltes nits al carrer
ple de balcons i de fulles llarguíssimes.
no anava jo: era l’amor qui em duia.
per tu he mirat, molt amarg, el cantó,
distretament, però amargament sempre.
mai no ens hem vist, però sempre tornava.

Vicent Andrés Estellés

índex

 

El testimoni tinc dels seus llavis,
i aquests proclamen que és vi
la seua saliva als meus.
Si els ulls em fan embriac,
no és que he begut, és desig.

MARJ AL-KHUL
1159-1236




EL LLIBRETER MONJO

Verídica i esgarrifosa història d'un frare de Poblet que feia de llibreter a les voltes dels Encants

Als encants de Barcelona
hi havia un llibreter
que a Poblet 'via estat monjo
i que ho va deixar de ser.

Es veu que un dia va haver-hi,
ja es feia de tant en tant,
una subhasta de llibres:
era un lot molt important.

Entre aquests llibres hi havia
un volum preuat i rar:
eren els Furs de València,
del món l'únic exemplar.

Diu que aquest llibreter monjo
tenia una obsessió
per poder tenir aquest llibre
i aquella era la ocasió.

El mateix delit tenia
un altre ric llibreter,
com que era més ric que el frare,
al final se l'endugué.

El monjo, al no tenir el llibre,
s'ho prengué molt malament
i, entre recança i enveja,
va tenir un mal pensament.

I una nit va entrar a la casa
del seu llibreter rival
per tal de robar-li el llibre i
posseir l'obra cabdal.

Per no tenir problemes,
no s'ho va pas rumiar,
i així després de robar-lo,
tot seguit el va matar.

La justícia es posà en marxa,
que , quan vol, sap fer camí,
i va fer tot de pesquisses
per enxampar l'assassí.

Sortí a relluir aleshores
la competència recent
que els dos llibreters tingueren
i era sabut per la gent.

Li van registrar la casa,
tot enlaire va quedar
però aquell llibre no sortia
i ja estàven per plegar.

I el frare dissimulava
fi fins es feia l'ofès
dient que d'aquell assunto
ell no en sabia pas res.

El jutje, que ja marxava,
s'aturà tot d'un plegat,
li cridà l'atenció un llibre,
tal com estava posat.

El treu de l'estanteria
i pel buit que va deixar
van caure Els Furs de València
i el culpable quedà clar.

Digué el frare, en el judici,
que ell trobava ben normal
per poder tenir aquell llibre
d'haver matat al rival.

Que si l'altre va quedar-se'l
no va ser per interès
sinó per la raó simple
que tenia més diners.

I arrel del procés resulta
que, sent com va ser conegut,
sortí, dels Furs de València,
una altre exemplar perdut.

Abans de morir a la forca,
l'antic frare, al cadafal,
va dir que no li dolia
d'haver mort al seu rival.

Li recava haver comès
aquell crim tan horrorós
pel llibre que creia únic,
quan, de fet, n'hi havia dos.

Que això ens serveixi d'exemple
perquè no vulguem gosar
mai de mai robar cap llibre
i menys encara matar.

Jaume Arnella

índex