Els Divendres a la Plaça del Rei
Alguna cosa més que ballades tradicionals ...

"Em va fer molta il·lusió quan em va convidar a anar a la plaça del rei, em va passar a buscar, em vaig quedar parada al veure tanta gent, mirava curiosa com ballaven en rotllana i ell aprofità per agafar-me del braç, -Vols que ens hi posem?-, i jo, apressant-li contra el meu pit, -Vés-hi tu, jo m’ho miro-, i quan deuria tornar jo ja no hi era, ja sé que les coses no es fan així, però jo estava bé envoltada de gent que em deixava marxar, tanco els ulls i recordo els petits carrers que aquell dia em van protegir dels petons, i ara em diu, -Com estàs?, Recordes com em dic?-, li responc -Hola- somrient, sabent que retorno per intuïció a la plaça on hi fan ballades els divendres entre les pedres pacients i sàvies, em retroba encara envoltada de música i de gent que es comença a conèixer i on algú em sap el nom, l’agafo del braç i l’acaricio amb els cabells i amb els ulls li dic que avui no marxaré perquè avui ja no tinc cap compromís." " A la plaça fan sardanes, mareta deixeu-m'hi anar, que em dol alguna cosa, i a casa no vull penar" Els divendres de la Plaça del Rei es fan els divendres (de Setmana Santa a Sant Joan i de la Mercè a Nadal) a la Plaça del Rei de Barcelona, de 22 a 24 h, si el temps i l'autoritat no ho impedeixen. Des de fa molts anys estem donant idees i estem mostrant com la música tradicional captiva a molts que quasi no la coneixien. Estem fent viu, de manera humil un patrimoni cultural actual i necessari. Els balls vuitcentistes barrejats amb els d’ara, les danses col·lectives, les sardanes, tot el que es proposa fa participar a la gent. Pregunteu a algú que hi hagi anat, o aneu-hi vosaltres mateixos. No espereu trobar-hi res més que persones i la possibilitat d’estar una estona pensant en un mateix.

ELS DIVENDRES A LA PLAÇA DEL REI (programa T-96) Les Danses a la Plaça del Rei (DPR) es van començar la tardor de 1885 a la Plaça de Sant Iu. En aquesta petita plaça que es troba al pujar per l’esquerra de la Catedral de Barcelona es van citar en Carles Mas, flautista, flabiolaire i expert ballador actualment resident a França, amb un jove músic de sobrenom “Panxito” perquè tenia un accent de Mèxic, tant al parlar català com al tocar el violí. Citats estaven també uns quants balladors de l’Esbart Català de Dansaires encapçalats pel Miquel Batalla. Volien recuperar antigues tonades vuitcentistes i volien ballar danses tradicionals catalanes tranquil·lament al carrer. La idea era bona, la prova és que encara dura, ampliada (popularitzada? massificada? tergiversada?) amb gran èxit de músics i balladors. En aquells primers divendres de tardor ja es va anar a la Plaça del Rei i ja s’hi afegiren el que això escriu amb el seu diatònic en C/F (el que cal emprar per tocar amb un flabiol) i l’Enric Badal, que en una actuació recent del seu grup “Tercet Treset” al Centre Cívic del Guinardó havia fet de pont entre tots. Aquests dos darrers músics i el públic cada dia més nombrós apreníem (i encara aprendríem si s’esqueiés) del Panxito i del Carles Mas. La gent que volia s’apuntava en una llista i així se la podria avisar quan es comencéssin uns concerts d’aquest tipus que es volien fer al Centre Cívic l’Artesà de Gràcia. El 31.10.1986 va fer la seva primera actuació (a Esplugues del Llobregat) LA COBLA MÍNIMA, agrupació informal dels músics que ens trobàvem a les Danses a la Plaça del Rei (DPR). Aquesta formació va fer moltes actuacions durant tres anys, va tocar des d’homenatges als antifranquistes a les cavalcades de reis, a la Universitat, al Llantiol, a TV3 i al Tradicionàrius que començava, i va ajudar a reintroduir la música tradicional a l’apartat “casaments”. Hi van col·laborar grans músics, com ara el Jaume Bosé, un flautista i guitarrista encantador que ara viu a Piera (l’Anoia) i és luthier reconegut, el catalano-mexicà Jesús Peredo (guitarra), i el mestre Casellas (tuba) sense anar més lluny. D’aquells primers anys en recordo moltes nits que començaven allà i acabaven a casa del Panxito (vivia allà a prop, al carrer que es deia Baix de Sant Pere) o a casa de qui sap qui després de passejar pel gòtic i els seus bars de nit. Em comenten que aquest no saber com acabaria la festa, ni on acabaries dormint, ha prosseguit de generació en generació d’assidus als DPR. Allà ens anàvem coneixent i resseguint, les nits eren llargues i emocionants. Hi ha molta gent que sé que la conec “de la Plaça del Rei”, i la majoria de vegades deu ser veritat. Hi ha molta gent anònima que ha passat per allà i que recorda un lloc i una música d’uns divendres macos de la seva vida. Funcionàvem pel sistema de boca-boca, si fa no fa com ara. Quan la Plaça del Rei estava ocupada per algun acte, anàvem a la Plaça Sant Felip Neri. Allà compartíem l’espai amb els amics d’”El Ventall” que al sò de música gravada ensenyaven danses d’arreu del món. Suposo que algun dia vem decidir no trobar-nos a l’hivern (pel fred) ni a l’estiu (perquè llavors tota cuca viu). Passen uns trimestres, cada cop ve més gent, comencem a amplificar-nos i a convidar a grups, volem demanar una subvenció i, per a això que al desembre de 1990 neix l’Associació DPR. Vam començar el penós camí de la burocràcia però a canvi vam poder demanar ajuts econòmics pels diferents grups que en aquella època ja venien a actuar, per a l’amplificació, per als impostos, per a la gestoria, etc. Hi ha la constància dels programes que es van començar a fer a partir de la primavera-91. A cadascun hi ha sempre el nom del grup i dels músics, un telèfon de contacte i algun escrit, ressenya d’algun llibre o poesia d’origen ben divers. Repassant-los veiem quants grups han passat per la plaça, tots els de folc del moment (Clau de Lluna, Ondina Xana, La Portàtil.FM, La Cafetera Exprés, Cobla Tres Quartans de Reus, Bitayna, Els Ministrils del Raval, Els Cosins del Sac, Camàlics, Sol de Nit, Primera Nota, Traut de Tarí, Quintet Lisboa, La Txaranga Revoltosa i un llarg etc) o grups més efímers (un dia va venir un grup molt bo de Vilanova i la Geltrú que es deia “Sonotone”, es van quedar tan a gust que després ja no van actuar més!) i també grups de gralles (Colla de Mar, Els Vernets, Grallers de l’Acord), acordionistes com el Francesc Clotet o el Matias Mazarico, cobles com Els Lluisos de Taradell, la Ciutat de Terrassa o la mateixa Cobla Sant Jordi,muntatges especials com la cobla “La Principal de la Nit” (Casellas i cia.), grups de dixie (Barcelona Hot Angels) o orquestres com La Genuina, i alguna col.laboració de grups d’Euskadi, d’Occitània o que coneixiem de veure’ls tocar pel carrer. L’amplificació ens la fèiem nosaltres amb material de segona mà; l’Oriol Marimon ens ajudava fins que el va fitxar el Josep Vinyoles de ”pipa” per La Galana, i mira-te’l ara ell, ja té negoci propi. A la tardor-95 vem fer festa grossa perquè era el X aniversari, i vem invitar al CAT (Eduard Casals) i a l’Aula de Música Tradicional (Marcel Casellas) a elaborar i publicar un recull de melodies conegudes a la plaça i aptes per als dies de “Punt de Trobada” (escenari lliure) o per als estudiants de música de diferents àmbits. Aquest llibre mida quartilla enquadernat amb espiral conté un centenar de partitures i és encara una referència en quan al repertori d’aquest tipus de ball. L’any 2000 vem publicar-ne el volum II. Tots dos han estat repartits fins a esgotar-los arreu del PPCC. L’any 1998, i en un d’aquest dies d’”escenari lliure” on tocàvem amb el Ramon Rhoma, el Joan Aguiar i l’Eduard Iniesta va pujar a tocar un flautista que no coneixíem, el Xavi Rocosa, i des de llavors vem anar tenint contactes fins a tocar ara sempre junts. A la violinista Marta Sampere, amb qui vam voltar molts anys tocant i compartint amistat (i encara dura tot i que visqui a l’Escorial) també la vaig conèixer a les DPR. I tants altres músics i grups s’han conegut o han fet la seva primera actuació en aquests divendres de tots els colors! D’aquests dies d’aniversari en va quedar una llibreta farcida d’entranyables felicitacions (“és magnífic trobar un lloc on la gent, sense conèixer-se, s’avingui tan bé”, Melanie, “els DPR és algo raro però quan es coneix no es pot deixar de vindre”, Neus, “gràcies a vosaltres sentiré aquesta plaça dins el meu cor per sempre més, espero seguir venint a tocar d’aquí deu anys més”, Dani, “vaig descobrir les DPR i en vaig quedar enamorat”, Miki, “increïble”, Mireia, “ha estat la primera vegada que he vengut, de veritat, m’ha impressionat”, signatura il·legible, “pel millor descobriment que he fet en l’últim any, moltes gràcies”, Marta, etc, etc, etc) L’any 96 abans de cada actuació hi havia una xerrada (“arrels ancestrals de les nostres costums” -Joan Soler Amigó-, “els fonaments del so i l’acústica de la canya”, “solidaritat amb Ràdio Contrabanda”, “insubmissió/ prestació”, “els joves i la sardana”, etc) i en una de les primeres actuacions de “Blat Segat”, en Jordi Casas (director de l’Orfeó Català) ens comentava: “Günster Theuring, Catedràtic de Direcció Coral de l’Escola Superior de Música i d’Arts Escèniques de Viena, en una conferència feta a directors de corals, ens deia que caldria cantar com si estiguéssim fent-ho a la Plaça del Rei. Davant l’estranyesa d’alguns dels assistents els comentà que ell havia quedat sorprès i meravellat al trobar-se casualment amb les DPR, que havia presenciat l’actuació fins al final, que hi havia participat i que no deixaria d’anar-hi si tornava a donar alguna lliçó magistral a la ciutat de Barcelona”. L’any 97 van ser dies espectaculars: a part de la paradeta que posàvem, que s’omplia i es buidava de papers de tot tipus, vam tenir col·laboracions com els Castellers de Sants, els Diables del Clot, els Diables i Tabaleters del Barri Gòtic i la Banda Municipal de Barcelona! Cada divendres tenia el seu programa propi i en ell no hi faltaven ni la poesia ni la partitura d’algun tema que proposava el grup. El primer i incondicional recolzament institucional que sempre hem tingut ha sigut el de l’ICUB (Institut de Cultura de Barcelona, o sigui l’”àrea de cultura” de l’Ajuntament). Sempre ens han dit que coneixien de primera mà el que fèiem i que contéssim amb ells. El Districte Ciutat Vella també ens ha donat ajuts, a part dels permisos i de l’escenari, però ens advertia que calia buscar sponsors, que hauriem d’anar cap a l’autofinanciació. Cap de les cartes enviades a les Caixes, a l’ONCE i a tot d’empreses s’han merescut una resposta. Dos anys ens va ajudar la Federació Sardanista posant la cobla, i l’hi agraïm, i amb el Festival de Jazz de Ciutat Vella hem col·laborat (ens vam conèixer a la cua on es demanen les subvencions). L’únic que encara no ens han proposat és que fem pagar entrada o que anem amb una guardiola (i una bandereta) a darrera de la gent! El Centre de Promoció de la Cultura Tradicional i Popular Catalana del Departament de Cultura de la Generalitat també ajuda a través d’alguna caixa d’estalvis, però en la data que escric aquestes ratlles (al mes de juliol) encara no sabem si tindrem subvenció per aquest any. Total, que a l’abril del 98 el Districte no ens dóna permís “per les protestes dels veïns” (caldria haver dit per la protesta d’un o dos veïns que sembla protesten per tot: pel Grec, per la Festa Major, pels músics de carrer, perquè la plaça no està tancada amb una reixa –!-) i s’inicia un moviment en favor de les DPR (algunes cartes de suport són de campionat, com la de l’eurodiputat Antoni Gutierrez Diaz que diu que ens troba a faltar, o com la d’un anònim que ens envià un romanç que començava “Hi ha un silenci a Ciutat Vella/ barri gòtic trist i fosc/ una plaça plora amb pena/ no hi ha danses de tardor”), recollides de signatures (“si l’Ajuntament no és capaç de valorar l’interès d’un lloc de trobada pacífic i actiu, nosaltres i els ciutadans que ho coneixen ens fotarem, però l’Ajuntament quedarà ben retratat”) i decidim anar-hi igualment. Aquell trimestre fem les DPR sense permís i negociant dia a dia amb diversos responsables de seguretat ciutadana del Districte. Venen a visitar-nos algunes furgonetes de la G.U. (un dia vam badar i van guanyar ells) i a la tardor fem l’experiment de traslladar-nos a la Plaça de la Mercè. Bona fe de nosaltres, fins i tot a la P-99 anem a la Barceloneta, i després de veure que estàvem fent el ridícul els hi diem que les DPR es fan a la Plaça del Rei o què hi farem (1). Per sort en les últimes reunions amb el Districte, inclosa la paraula de la darrera regidora que ara han canviat de districte, ens asseguren que no retallaran la subvenció (ja ho havien fet) i que no ens faran més fora. Això sí, hem comprat nosaltres un escenari perquè ens semblava insultant que el Districte pagués més per llogar-ne un que tot el que donaven de subvenció. La veritat és que ara hi ha bona ona, i és que tenim un comportament modèlic (a les 12 h en punt es fa silenci a la plaça, i, renoi, si a la plaça no hi ha ni un veí!) i a més la plaça queda més neta i tranquil·la de com la trobem quan anem a muntar! Però deixem de dissertar i anem al gra: els DPR continuen sent una referència poc reconeguda per les altes instàncies del mundillo folc oficial però molt apreciada per a tots els grups que venen cobrant molt poc, per a les institucions que ens ajuden, i pels centenars de joves que hi participen i es fan seva la història; ells fan encara més encantador aquest espai privilegiat. També cal dir que cada anys és un patir per saber si continuaràs sent subvencionat, i que si aquests ajuts fóssin de la categoria d’altres festivals consolidats del país es podrien fer moltes més coses, com fer més propaganda (no perquè vingui més gent, sinó per posar anuncis als diaris, així en parlarien, però, val la pena?), es podrien dur cobles i grups de fora, els podríem pagar i amplificar-los decentment, podríem fer més publicacions, i fins i tot podríem posar alguna cosa per la tinta de la impresora, però en fi, si mai ens hem queixat menys ho pensem fer ara que comencem a estar tan tranquils: quasi ja no tenim deutes i sembla que ha desaparegut el veí emprenyador. Gràcies als de l’ICUB, al Districte i al CPCTPC per reconèixer-nos, i moltes gràcies a la gent que m’explica que per a ells les DPR han sigut importants, i que, si us plau, que continuin per molts anys. Des de l’associació, i amb la col·laboració dels advocats del Col·lectiu Ronda, també s’han solucionat i es solucionen problemes burocràtics i de facturació de músics o de petits grups. Les DPR aposten per una manera de viure el lleure urbà sense haver de pagar ni de consumir. Allà pots estar trist, però sempre trobaràs algú amb qui parlar, o pots apalancar-te, que si no vols, ningú et dirà res. Els llocs de trobada són difícils de prefabricar. Sorgeixen i queden caracteritzats per uns ambients, unes activitats, uns dies concrets, uns moments i uns llocs determinats. Si a més els llocs de trobada com les DPR permeten als joves relacionar-se i divertir-se cívicament i sense emprenyar, i si donen pautes sobre com estendre i treure del “gueto” la música i la dansa tradicional, doncs molt millor. No hi ha cap lloc com aquest a Barcelona. Obert, participatiu, afavoridor d’intercanvi d’iniciatives i integrador de música en directe ben diferent a la que cada dia ens venen per tot arreu. Han passat grups ben diversos, comitès de solidaritat, propostes de camps de treball, les ràdios lliures i els okupes quan encara no era un moviment tan conegut i reprimit. Em sembla que les noies de l’”Ai Que Em Ballo” van començar a fer les agendes assegudes a les escales d’aquesta plaça. A altres llocs de Catalunya s’han iniciat experiències semblants, fantàstic. A la Plaça del Rei s’hi han fet parelles (i el que no sabem) però això és personal. Els que l’han viscut han ampliat els seus móns. N’han sorgit amistats, il·lusions, i n’han sorgit nits meravelloses i anònimes, com ha de ser. A aquest espai d’aire fresc, actiu, alternatiu, nocturnament i plàcidament provocatiu només li falta o canviar-li el nom, o posar-hi cada divendres aquell monumental ninot inflable dels d’Acció Cultural del País Valencià i que és el retrat del rei Felip de Borbó (el num V) posat de cap per avall. Ja m’agradaria a mi, encara que tinguéssim de nou alguns problemes amb les autoritats! Francesc Marimon ELS DIVENDRES A LA PLAÇA DEL REI LA PRESENTACIÓ DELS DARRERS PROGRAMES

PRIMAVERA 2002
Aquests músics tocaran sense amplificació (és un retorn als orígens?, és el preu que ens hem posat per poder estar SEMPRE a la Plaça del Rei?, és perquè el pressupost no dóna per més?) i el públic ballador, nombrós com hi ha món, ja veuràs com deixarà que se sentin. I els que hem quedat a les escales ens ajuntarem amb els que ja hi éren abans que s'omplís, i qui sap si ens sorprendrem de l’esperit de tota aquesta gent. Ara que la nit arriba més tard i que potser encara conserves les ganes de passejar, et proposo venir a asseure't a les escales de la Plaça del Rei qualsevol divendres de la Primavera. Mira qui hi haurà:

PRIMAVERA 2003
Em va fer molta il•lusió quan em va convidar a anar a la plaça del rei, em va passar a buscar, em vaig quedar parada al veure tanta gent, mirava curiosa com ballaven en rotllana i ell aprofità per agafar-me del braç, Vols que ens hi posem?, i jo, apressant-li contra el meu pit, Ves-hi tu, jo m’ho miro, i quan deuria tornar servidora ja no hi era, ja sé que les coses no es fan així, però jo estava bé envoltada de gent que em deixava marxar, tanco els ulls i recordo els petits carrers que aquell dia em van protegir els petons, Com estàs?, Recordes com em dic?, li responc sabent que retorno per intuïció a la plaça on hi fan ballades els divendres entre les pedres pacients i sàvies, em retroba envoltada de música i de gent que es comença a conèixer i em sap el nom, l’agafo del braç i l’acaricio amb els cabells i amb els ulls li dic que avui no marxaré perquè ja no tinc cap compromís. “Anem al llit”, et propose, besan-te, bruna, la pell, els pits, el coll, la boca. “Anem al llit”, et mussite, i t’agafe en un grapat, tendral, amorosíssima, els teus cabells, el mugró de l’orella, amb gran amor i por de soledat. I amb tarannà de qui ja no pot més, ni resistir ni resistir-se més, ets ja dempeus, dintre del meu abraç, tot assentint, amant: “Anem al llit.” Vicent Andrés Estellés

PRIMAVERA 2004
Aquesta primavera un niu som trobat, Un niu som trobat baix una ribera, al fons d’un prat, Jo no sé conèixer aquests petits aucells, Aquests petits aucells si en seran cardines o bé passarells. Aquesta primavera vaig a fer un tomb per la plaça i em diuen que comencen uns dies més tard per qüestions d’ocupació pel fòrum, i que els dos primers dies es farà a la plaça del costat, caram això del fòrum, també em diuen que un grup de música “countri” d’EEUU ha demanat de venir a tocar a la plaça aprofitant que estan contractats pel fòrum; hauré de preguntar a algú que hi hagi anat, si és que conec a algú que hi hagi anat, a veure si ha vist a algun grup d’aquí, si ha vist alguna cobla, o una petita cobla de tres quartans, o uns bons grallers fent el seu cercavila. Males veus diuen que al fòrum es parlarà molt però que no es denunciarà a les empreses que exploten nens, als països que fabriquen mines antipersona, als polítics que provoquen la guerra, a les religions que enfronten pobles, que no es qüestiónarà aquest model de societat mercantilista que se’ns menja i que globalitza la concentració de la riquesa, males veus, segur que algunes fins i tot criticaran als seus patrocinadors. M’han dit que des del CAT han fet un MANIFEST PER LA MÚSICA DE LA TERRA on constaten la força de la música tradicional als països catalans i el menyspreu que li han tingut les administracions, “negligència i obstruccionisme en el cas del País Valencià, les Illes Balears i Catalunya Nord”; el buscaré i el subscriuré, tot i que jo només sigui un solitari que a vegades es deixa caure per la Plaça del Rei. Aquesta primavera, als “divendres a la Plaça del Rei”, hi haurà la col.laboració d’EDICIONS EL MÈDOL (977221396). Posaran cada divendres, a partir del 14 de maig, una parada de llibres de cultura popular (contes, festes, costums, cuina, natura, gegants, música...). Aquesta primavera quedem, si vols, un divendres a la Plaça del Rei.

TARDOR 2004
Quan te n'adones que estàs en aquesta època on no pots reprimir-te de dir-li a l'altra que ets feliç, que l'estimes, que ell, o que ella et fa feliç, no et cal asseure't a escriure ni penses en anar a ballar a la Plaça del Rei. Les pedres velles, testimonis d'altres temps, acompanyaran els passos inquiets dels passavolants que potser acabaran asseguts a les escales, observant aquell o aquella que semblen d'aquí de tota la vida, i jo per què he vingut, amb aquests pirats, guaita quina fe amb les rotllanes, aquí no m'hi poso ni boig, sento olor d'herba, osti, mira qui hi ha, mecagon, quina cara que foteu de felicitat, què hi fas aquí, i tu, i tu, no entenc res, seu, mira quin ambient més maco, no te'n vagis, que ara acaben els músics i hem quedat que ens n'aniríem amb ells. TARDOR-2005 Potser sí que fem una web per poder consultar qui toca, perquè la premsa (quina premsa?) pugi informar-se, per posar-hi una foto i veure'ns, divertits i anònims; sap greu que mai poguem sortir-hi tots. Posem-hi també cent partitures escollides (PUNT DE TROBADA-NET) pels que necessiten orientació per estudiar els instruments o repertoris tradicionals, per poder tenir tots i fàcilment un repertori comú, per fer sessions d’improvisació sobre aquesta música; ja tenim un dia d’aquesta primavera reservat. No cal fer més fotocòpies dels dos volums Punt de Trobada esgotats. Ara cadascú va a www.divendresrei.cat, obre Punt de Trobada Net i es baixa les partitures que vulgui, o se les baixa totes, se les imprimeix i enquaderna, i ja podem quedar. Potser sí que uns balladors (l’Elvira i el Marçal d’Esplugues) han aconseguit enllestir aquesta feina, caldrà celebrar-ho, en divendres, a la Plaça del Rei. AQUIL•LES I BRISELDA L’alba ens desperta amb la llum del seu crit: si sou vius, alegria!, brilla pigollada de nit, les estrelles troneres la besen, balla ben nua, amb vels de boirina, damunt les alzines. Piulen contents els ocells, la claror que retorna celebren, ulls de foc blau, amb manyacs, enardeixen la terra, les ànimes. Lent, un crepuscle jo sóc, pidolaire d'engrunes d'estrella, venc collarets vora un pou. Compraries les pedres de lluna? Sento, potent, la cançó que capgira el rellotge de sorra. Calla de cop i se'n va. Com pot ser tan fugaç, tan eterna? Deixa'm que et posi el meu cap a la falda. Estimo aquesta alba. K-100 Transcripció del que digué F. Marimon al recollir el Premi Altaveu-05 Entregat “a l'Associació DANSES A LA PLAÇA DEL REI, per l'organització de les sessions de ball folc a Barcelona amb uns mitjans molt precaris i un èxit absolut de participació de públic assistent, omplint la plaça cadascún d'aquests divendres" i lliurat el 6.9.05 a Can Massallera de Sant Boi, al final del sopar de gala al qual també van assistir la Coral, la Bet i la Cèlia. “Un servidor fa de metge i l’altra dia vingué a visitar-se un home que em preguntà si coneixia al Dr. no-sé-qui. La veritat és que no coneixo gaires doctors famosos, d’aquests de clientela pròpia. Em digué que aquest metge era el seu fill, i que sempre preguntava per ell quan coneixia algún metge nou. El seu fill era dentista, morí d’accident de cotxe fa uns anys; anava massa depressa amb un BMW de no sé quantes vàlvules; no li vaig preguntar si havia fet mal a algú altra. El senyor em va dir que, encara que no en tingués necessitat, quan pel carrer veia un consultori de dentista, hi entrava i demanava que li fessin una neteja de boca. Llavors preguntava al dentista si coneixia al seu fill. Li vaig demanar si n’havia trobat algún que el coneixés i em digué que sí, que una vegada una doctora se’n recordava molt del seu fill, i que aquell dia la neteja de boca va acabar amb llàgrimes que fins es van encomanar-se a la secretària que estava a l’entrada. Doncs bé, si jo anés demanant als músics d’arrel tradicional d’aquest país si coneixen els “divendres a la plaça del rei” crec que em passaria el contrari: quasi tots sabrien perfectament de què els parlo. Fins i tot als llocs més impensables del país, al sortir aquest tema en una conversa, he trobat gent ben variada que m’ha dit “jo hi havia anat quan estudiava a Barcelona, en tinc un gran record”. Aquesta petjada que han anat deixant les “danses a la Plaça del Rei”, pràcticament no s’ha reflexat als mitjans de comunicació, potser perquè mai hem tingut ni la voluntat ni els recursos per fer-nos propaganda. I és potser per això que bona part de les nostres energies les hem de dedicar a convèncer als responsables del Districte Ciutat Vella de que ens donguin cinq-centes mil pessetes (adreçant-se a la presentadora de TV3, “quants euros són?” adreçant-se al públic “ajudeu-nos, quan és?”, algú respon “tres-mil euros”), doncs quasi si poguéssin ser cinc mil ja seria fantàstic. Si la plaça és plena cada divendres, encara que no tinguem ressó mediàtic, encara que haguem de seguir pidolant misèries i permisos, seguirem al peu del canó. Només necessitem que alguna vegada algú ens digui que se’n recorda, que allà hi va començar una nit preciosa, i que algú com l’Altaveu de Sant Boi, ens faci un reconeixement que, com veieu, necessitem i agraïm de tot cor”.

PRIMAVERA 2006
La gran novetat és aquesta: posar-se d’esquena al gran foc de llenya, avançar cap a la porta, sentint en els pòmuls la duresa metàl•lica del fred, i tenir la visió sobtada, instantània, dels ametllers florits. Com vingueren aquestes flors? Ahir no hi eren. No hi havia més que un borrissol rosat d’una vaguetat sense pes. Nasqueren del conjur de la nit, potser al conjur de la calma de l’aire de la lluna plena. Tota forma és l’alliberació de la tensió que l’ha construïda. Aquestes llunes tan clares de gener i de febrer, la llum de les quals posa una punta de misteri sobre les parets emblanquinades, sobre les velles, desgavellades masies, que esquitxa d’irrealitat la cal•ligrafia nua dels arbres esvelts, que fa una claror viva sobre els sembrats menuts –aquestes llunes tan clares, sobre les quals el temps navega d’una manera suau i tranquil•la, són propícies a la producció d’aquests misteris, a la distensió de les formes cegues. Josep Pla

TARDOR 2006
Mirarem a veure si torneu a venir a la plaça del rei, buscarem un cangur, i aquell dia fins i tot soparem fora de casa, ara hi ha mòbils, cap problema, i us donarem la sorpresa que ens veieu entre el públic, i ens saludarem a la mitja part, o al final, quan ens quedem els que no tenim ganes de marxar perquè la plaça buida també és maca, i podrem parlar dels nens propis i dels dels altres, dels vells temps, dels nous projectes, de la gent que toca, de la que ve aquí, de si son com érem nosaltres o de si tenen un altra cap, fins que toqui marxar, però quedarem, ens hem de veure més, hem de venir més aquí i hem d’anar més al teatre, i ara ja no sé què em dic després del sopanet i el vi i de cansat que estic, heu portat menta olorosa als antics amics de la plaça, déu-n’hi-do quin ambientillo hi continua havent, fins i tot hi som nosaltres que venim a fer el pena, sense la intenció d’abans, perquè abans sí que ens ho passàvem bé, si és que no acabàvem mai! LO MEU MARIT En una cadira assegut passa les hores esmorteït fent becaines de dia i de nit. Somiant truites a tota hora provocant la seva dona que tot lo dia fuig a fora. Quan torna ja de nit allà lo troba adormit i enrabiada fa un crit Que espanta tota la parentel•la, i li diu a cau d'orella, com qui canta una tarantel•la, Aixeca't d'una vegada gandul i ell se'n va tot remenant lo cul, i s'amaga amb gran dissimul. Naiade poema trobat a www.relatsencatala.com

PRIMAVERA 2007
T’escric perquè fa dies que penso en tu i t’ho volia dir, igual com li deu passar a altra gent que, t’ho aconsegueixi dir d’una manera o altre, voldrien donar-te notícia d’ells, fer-te saber que et coneixen i que pensen en tu. Avui estava cansada, tenia la sensació que em fallaven les forces, que no m’ho muntava bé o que volia abastar massa; recelava del recolzament dels amics, fins i tot no sabia si tenia amics. A més, veia que el món anava malament, i era veritat, i no em conformava en no empitjorar-lo. Estava trista conscient que ho tinc tot per ser feliç, i això encara em feia sentir més malament. Pensava que la nostra cultura (la dels països catalans que ni es poden anomenar així en públic) està impregnada de resistència; som bona gent, pacífics de mena, i ni d’això se n’adonen els forasters que ens envolten; imagina’t els que ni ens han vist ni ens veuran mai. Poc a poc ha caigut la tarda, he treballat temes pendents, he fet que el temps canviés; no sé com, m’he anat descansant, i m’ha vingut la força del que se’n surt. Llavors ha estat quan he pensat que avui t’escriuria, i aquí estic, buscant la teva amistat, compartint realitats i anhels, endreçant sensacions, recordant dies passats sense ni rancúnia ni massa enyor. Esperaré la nit amb la seva calma, agafaré un paper amb la il•lusió d’estar una estona junts, quedarem a la Plaça del Rei, com el primer dia i el que sigui l’últim, tranquil•lament perquè sabem que això continua, que encara queda molta corda i molta feina a fer. Ara ja acabo i aviat ens veurem. Quina abraçada que et faré. Em deixaràs que seguim sempre així? CANÇONETA FOLK DEL NOU POBRE Dono gràcies al destí i a la meva poca traça perquè un dia, a mig camí, em deixaven sense un bri. A pesar de tantes noses em veig força independent i més lliure que el torrent que té marges i rescloses. Ara sento pietat dels companys que han fer fortuna en diner i en potestat, presoners de llur estat. I no estic pas poc content del treball obligatori que m'imposa un deure urgent com a tanta i tanta gent. Pas a pas, i no de bou, cada mes em guanyo el sou; em ve just, però en tinc prou. No estalvio ni faig deutes (tret que em sagnin terapeutes). Així em trobo més a prop dels petits que el gran menysprea i com ells aguanto el cop i rebullo per la idea. Hi ha qui em diu: "Ets un esnob". Però el cas és transparent: ja no sóc terratinent, ja no puc fer testament, hissa, hissa, hissa, hissa! Net de cor i de calaix, tiro dret, no de biaix. Ja no cal que vagi a missa!. Pere Quart

TARDOR 2007
Alguns divendres m'enviaves missatges des de la Plaça del Rei (m'esveres, saps? i m'agrada) semblava que allà, pensativament a les escales (d'on vens, tu?) esperessis que aparegués jo a temps perquè no se’t mengés el món normal (la gent, quan em mira, no ho saben, i jo somric perquè el secret és meu i teu i de ningú més). Però ara soc jo qui s'espera, preguntaré per tu (gràcies per aparèixer a temps) i potser ningú et coneixerà (no saps que fer de mi? jo tampoc sé què en faré de tu) només et recordo jo, clar, (m'estic morint de ganes de sentir la teva veu) però si al menys trobés algú a qui explicar-li (m'agrada enyorar-te), em dones un programa? gràcies (m'agrada quan no ens diem res però ens sabem a prop) està bé això de fer un programa (com t'ho has fet? t'estimo molt, què m'has fet?) però què veig! però si aquí hi diu que avui tocarà ell! DIVISA Fem l’escamot dels qui mai no reculen i sols un bes els pot fer presoners, fem l’escamot dels qui trenquen les reixes i no els fa caure sinó un altre bes. Fem l’escamot dels soldats d’avanguarda: el primer bes que se’ns doni als primers. Joan Salvat-Papasseit Toni Roig La vida et fa conèixer gent amb qui t’hi entens de seguida. Senten i parlen com tu i, sense perdre el somriure, denuncien, com tu voldries fer, les agressions que els forasters fan a una illa, a un poble, a uns països que volem ser lliures. Ens veiem poc, però ens tenim respecte, admiració, i la confiança que es tenen els germans. Alguna gent d’aquesta té, a més, el do de la música; vegin sinó com toquen, com canten; són una injecció de moral. Les illes admirades han perdut un lluitador encantador, però aquí estem els que, recordant-lo, seguim sentint i parlant com ell. I aquí segueix Al-Mayurqa més dolça i més potent que mai. Aquesta gent, aquests músics, són el consol i l’esperança que duia dins l’amic Toni Roig.

TARDOR 2010
Estic cansat i voldria tornar a casa, a retrobar la tranquil·litat en el meu petit món, però hem quedat, i aquí estic, esperant-la a la Plaça del Rei. Ella em va ensenyar aquest racó tan bell on neixen músics, amics, històries i aventures. Hi he tornat alguna vegada, però avui, si vinc, és només per ella, per veure-la i perquè em faci un somrís. Han passat anys des d’aquells dies en que tot resplandia i tot era possible, ha passat una eternitat, una vida, i ella segueix reflexada a la cara d’aquests joves alegres, balladors cumplidors, inconscients i a vegades desagraïts, en una plaça intacte com el seu record. Li he demanat si podíem quedar, somric mentre hi penso, se’m fa un nus a l’estómac, i quan tanco els ulls, rebo una abraçada càlida i llarga, el preàmbul d’una incògnita, el regal per haver-me atrevit a somiar.

PRIMAVERA 2011
A mi la primavera no m’altera perquè vaig alterat tota la vida. Encara bo que els fogots son puntuals i només de tan en tan m’agafa aquella passió que haig d’asserenar perquè sinó faria un disbarat. Un disbarat tampoc, perquè de mal no en faria, però si em deixava anar sense consideracions encara en sortiria escaldat. Per tant, res de quedar a la Plaça del Rei un divendres de vesprada quan s’hi instal·len els músics, quan la llum es concentra a l’escenari i tot queda mig fosc; quan un viver de joves eixelebrats s’ajunten i es separen rítmicament, alegres i sense miraments, experts ells i elles en l’art innat de seduir. Ni pensar-ho, jo no aniré; però si hi vaig, quina emoció més gran seria trobar-te, mirar-te, parlar-te i dir-te que sembla mentida com el temps no compta en aquest espai tan bell que un dia algú va construir. Llavors caldria celebrar-ho de la millora manera possible: fent que la nit tot just comencés aquí, però no aquí exactament perquè...

POST DATA
Arrel d’una carta de protesta d’uns veïns (?) hem quedat amb el Districte de Ciutat Vella que vindran grups petits, que ens posarem a un lateral de la plaça, que el so serà ben baix i que a les 11.45 h tancarem els altaveus. Fins les 12 h es pot tocar acústic. Fins a les 12.30 h tenim temps per desallotjar-nos completament. Arrel d’aquest afer, fins al dia d'avui (1.3.11) hem rebut 58 fulls amb 858 signatures de suport (alguns una mica arrugats de tant passar de mà en mà) i centenars de correus de la més variada categoria, tots dient-nos que aquests divendres són màgics i que els recolzen amb incondicional sentiment. Moltíssimes gràcies; ni que sigui moralment, ens ha servit de molt!

PREGÀRIA FINAL
Preguem als encarregats de fer les anunciades retallades que pensin en els que reben carretades de milions i que s'oblidin dels miserables com nosaltres. Seguirem sent agraïts; seguirem demostrant que fem bon ús del que rebem, seguirem donant un cop de mà a la nostra sempre qüestionada cultura i seguirem ajudant a encarrilar centenars d'inquiets esperits.

TARDOR 2011
camino amb rumb canviant pels carrers antics que acaben a la plaça del rei, no sé què busco, no sé què tinc, em sento vagament feliç mentre m'acosto al punt lluminós d'on surt la música, m'aturo i miro al món i als seus habitants que fan rotllana fins que me'n vaig (ja tornaré) perquè si no hi ets no tinc millor consol que recordar-te per aquests carrers silenciosos on haguéssim pogut venir, jo te'ls hauria ensenyat i tu m'ho hauríes agraït agafant-me del braç i fent-me un petó al racó més solitari sentint el gust dels divendres que aquesta gent fa vius amb la seva incansable presència, com si aquesta plaça fos una casa oberta on aquest vespre entren tots els nostàlgics del món (malgrat les retallades, aquí estem!).

PRIMAVERA 2012
Quina història empeny a la gent a venir? Quina primavera de vida respiren, quina bondat i alegria! Cada any es multipliquen perquè es renoven, com ha de ser, emparats per les pedres antigues, seduïts pels músics tenaços, incapaços de desencís. Tenim un tresor que són muntanyes d'anònims agraïments. Tenim energies sobreres per tocar i ballar mentre ens deixin. Tenim un sentiment i uns records que encara fan més perdurables els Divendres a la Plaça del Rei.

TARDOR 2012
Mira que passen coses, a la Plaça del Rei. Estic esperant a les escales que vinguin els músics i sento: -què diuen, los de Barcelona? Ostres, l'Èlia, tant de temps i segueix sent ella, que guapa, creia que no la tornaria a veure i està a un pam de mi. M'aixeco, li agafo les mans i penso en el que pensàvem llavors (no passarà res que no volguem que passi) i en els petons del recer de les escales del moll d'aquí tan a prop. Per nosaltres són temps passats, però per algú altre deu ser ara mateix, i això dóna incansable il·lusió. No es pot deixar morir aquest espai amb aquests músics i amb aquests balladors maldestres que es sedueixen irremediablement al quedar un divendres a la Plaça del Rei.

TARDOR 2013
Era la dansa i era la nit, era la música i era la gent. Hi érem per donar un cop de mà. Una emoció nova, un somriure retrobat. Si a casa estàs cansat, pel camí et rejoveneixes i, saludant a tothom, trobes el que ja tenies; poca cosa, tot plegat: el calor de la companyia. No pareu, balleu, balleu, però a mi deixeu-me parat, com el parado: ses al*lotes no em volen perquè som pillo. No pareu, que entretant penso si sou un fruit madur o la flor d'un sol dia. Això si, encomaneu alegria, però jo no em deixo convèncer; mai seré sincer ni sencer del tot, només faltaria. Vinguin flautes i violins, vinguin flabiols i tamborins, vinguin badocs i llauners i els que ho fotografien tot. Tots partícips, tots embolicats dins un marc deliciós. Que la màgia d'una nit insinuar-se encara gosi.

Francesc Marimon