Actuacions de “LA PORTÀTIL.FM” al Marroc, juliol 2003

CRÒNICA DE 5 DIES D’INTERCANVI CULTURAL
per Francesc Marimon


La Roda d’Espectacles ens proposa anar a un Festival de Música al Marroc, i nosaltres diem que sí sense saber si es tracta d’unes vacances pagades o de solucionar-li un problema delicat. En efecte, els pròdroms són confusos: el Hassan, el contacte marroquí de Reus, diu que no és ben bé un festival sinó un intercanvi cultural amb una ciutat turística “tan bonica com Lloret”, que potser en lloc d’agafar un avió serà millor que anem amb el nostre cotxe, que si trobem-nos a la Plaça de Sant Jaume per veure on podem anar a demanar unes subvencions. Un dia em truca dient que està a una agència de viatges i que li digui els noms dels músics, que hi anem (contra tot pronòstic) en avió. Diu que ha aconseguit el suport de la Secretaria per la Immigració, de l’Àngel Colom, que és el delegat de la Generalitat al Marroc i del COPEC que pagarà el viatge, i que ja ens ho havia dit que confiéssim en ell. Els músics habituals de La Portàtil.FM ja tenen compromís per aquests dies, i amb deu minuts concretem que hi anirem l’Eduard Casals amb el clarinet, el Paco Pi amb el baix elèctric i jo amb l’acordió. L’endemà (tres dies abans de marxar) li truco per saber si hi hauria ampli pel baix i em diu que sí, que és un gran festival, li dic que llàstima que el pressupost no doni per a quatre músics, em diu que com es diu el quart (però si no hi havia diners ni per a tres!) i li dic que Quico Samsó.

DIA 1


Al Prat fem una hora de cua per al full d’embarcament i quan som al taulell ens diuen “heu perdut l’avió”, però encara falta quasi ½ hora perquè marxi! Protestes (l’Eduard sap com s’ha de fer), estupefacció, espant i, al final, ens donen un altre bitllet per un altre vol. A Melilla, mentre esperem al Hassan i a la seva dona que han anat amb cotxe fins allà (!), parlem amb la noia d’una agència de turisme que ens mira somrient i no m’estranya, ja que les pintes dels quatre són del tot estrafolàries. Diu que Melilla té un radi de 12 Km2 i que, oficialment, hi viuen 70.000 persones, però que realment n’hi ha el doble. Està envoltada d’una doble tanca metàl·lica, però els marroquins de la regió (el Rif) es colen i hi porten els familiars, sobretot perquè al seu país tenen una organització social que fa que quasi tothom estigui a la misèria i uns quants, els que manen, siguin molt rics. Moltes vegades, entren només per poder anar a l’Hospital. Ara que escric això me n’adono que en tot el viatge, a excepció de la dona catalana del Hassan, no he tornat a parlar amb cap noia ni senyora més.

El pas fronterer fa angúnia. Cotxes i gent carregada atropellant-se els uns als altres sota la “vigilància” d’uns paios vestits de blau (és la policia!) que vagaregen asseguts als marges o empaiten algú i li prenen el que duu o, el més freqüent, es van embutxacant monedes o bitllets, o no saps què, que els passen per la finestreta del cotxe. Li foten bronca a un que arrossega, com pot, una nevera descomunal, però a l’acte altres marroquins l’ajuden i entre tots ho farem tot. El viatge fins a la comarca fronterera amb Argèlia el fem amb dos cotxes que travessen zones ermes brutes de deixalles, pobles destartalats i polsosos plens de gent que, aparentment, no fa res. Ens diuen que els nens estan tots escolaritzats, que ara tenen vacances com a França; ens diuen que el país està canviant molt, que és democràtic i modern, que aquell periodista ja està en llibertat; ens diuen moltes coses que després veiem que no són veritat. Diuen el que els sembla o, més aviat, estan com enganyats. De dones, no se’n veuen gaires. Sempre van amb xilaba i mocadors al cap caminant d’un lloc a l’altre. A les carreteres, hi ha nens venent la gasolina que tenen en garrafes de plàstic.

Ens busquen allotjament a un centre termal (paradetes, barraques i una espècie d’Hotel-Bar) però al final anem a Berkane, la principal ciutat de la regió, a un centre cultural-recreatiu privat (Club Culturel Moulouya) on hi ha una piscina, segurament l’única de la ciutat, i unes habitacions amb algun escarbat. Tot el dia sona la música àrab moderna amb regust entre autèntic i “hortera” a parir (serà “rai”?, del comercial? o ho és tot, de comercial?). Fa molta calor. Passegem pels carrers i, deseguida, apareixen barris encara més pobres i amb aspecte encara més descuidat, cases de dos o tres pisos a mig acabar o amb portes sobrecarregades de sanefes i rajoles, carrers plens de forats. Gent empenyent carros, venedors de totes les edats, botiguetes, cotxes que no fan cas a un pobre urbà i que mai tenen la intenció de frenar. No és una zona turística, al wàter no fan servir paper, ningú no es fica amb tu, però per respecte a la gent, per vergonya, pel carrer no he fet cap foto a ningú.

Quan torno veig que aquí tenim contenidors però que generem molta més merda i que de gent maleducada i incívica n’estem plens. Compte al criticar. He sentit un nen plorar i he notat que lluny estic de casa, he vist un nen malalt assegut demanant caritat. He pensat en el senyor sense braços que demana caritat a les Rambles, he pensat en els mils de mutilats que ens han amagat de la guerra a l’Iraq, he pensat en les prostitutes-esclaves que hi ha al meu país. Ens entenem amb francès. Són gent amable amb actituds que ens sobten perquè ens semblen servils, ens costa trencar la distància que tenim com a turistes, encara que no ho volguem ser. Després d’encaixar les mans sempre es posen la mà al pit i fan una petita reverència. Els que més donen la nota són els que vénen de França amb els seus cotxes potents amb música a tot drap. Hi ha cultius de taronja i d’alguns altres fruits, tenen ramats de xais i ens han explicat que hi ha una platja molt a prop.

DIA 2


Saidia és una ciutat d’estiueig dels marroquins que viuen a França, o dels que vénen de les ciutats importants del país. No van a Hotels, sinó que la majoria tenen cases pròpies a Saidia. Té una gran platja on els nens fan castells de sorra, els joves juguen a pales, els homes asseguts et controlen amb la mirada, i les dones i noies es banyen, quasi totes, amb els pantalons posats, la xilaba i el mocador al cap. Al passeig marítim et “taladren” els bafles de les paradetes de cassettes, que estan barrejades amb més paradetes que venen ceràmica, roba, sabates o objectes de cuir. A la zona de les atraccions hi ha un recinte emmurallat amb pinta d’antic, de la mida d’un camp de bàsquet: és on hem de tocar. Entre les lletres en àrab destaca el nostre nom, i un home es va encarregant d’anunciar amb un micro la nostra actuació. Es veu que durant uns dies fan actuacions de grups del Marroc, i ara volen obrir-ho a grups de tot el Mediterrani. Durant la resta d’estiu s’hi fan espectacles que no hem acabat de saber de què van. El recinte i l’organització són privats però, per a aquests concerts, reben ajuts del governador de la regió. A dins, hi ha grades i unes fileres de bancs que deixen, entre elles i l’escenari, un espai per ballar. Com sempre, una foto del rei Mohamed VI i dues més dels seus fills al costat presideixen el lloc.

Provem so i, fins que no actuem, hi ha hagut continus canvis sobre el moment en què hem d’actuar i durant quant de temps. Hi ha bastants organitzadors i ajudants. Tots diuen que és el primer cop que es fa això que vingui algú d’Espanya, i que si toquem flamenc, vaja, com sempre. El baixista que toca després ens demana el nostre instrument perquè ell no en té i no podrà tocar. Intuint que això és una mica estrany ens excusem, de moment no li deixem, i després el veiem tocar el seu baix tan tranquil.

Actuem els primers durant mitja hora i el públic, poc nombrós, sembla que no s’immuta ni té cap interès. Després actua un grup d’allà (teclats i caixa de ritmes, baix, derbuka i cantant) que ens expliquen que fa pop marroquí, el que venim sentint a totes hores des d’ahir. La seva música “moderna” de caixa de ritmes maquinera i el cantant, que camina amunt i avall, fan aixecar a alguns joves (homes) i a tres noies d’un grup familiar. Ballen solts, en plan “disco” però amb un ritme eteri. Finalment se’ls veu una mica contents i somrients. Comentem amb la organització que no cal que tornem a tocar, que ja hem de tornar-hi d’aquí dos dies davant la mateixa gent (perquè és quan vindrà l’Àngel Colom), els sembla bé però de sobte ens diuen que ràpid a l’escenari perquè el cantant de després (els músics són els mateixos), encara no hi és. El presentador, l’única persona amb qui sembla que ens entenem des que estem aquí, avisa al públic abans que tornem a sortir. Els diu alguna cosa com que “són un grup molt important al seu país, tocaran molt poquet mentre arriba el del Raï, feu el favor d’aplaudir una miqueta, i el que abans ha dit “basta!” que no ho torni a dir”, i la gent escolta més atenta el repertori on hem inclos totes les rumbes disponibles. Sembla que ens n’hem sortit tots plegats, els múltiples organitzadors estan molt contents. El Hassan no ha aparegut fins al final i ningú ens ha fet cap foto. Nosaltres fem les nostres parides mentre esperem retornar: que si tenim grans distàncies culturals, morals, d’expressió, de sentit de l’humor, que si la integració és una fal·làcia perquè no en tenen cap intenció, que mai a la vida voldríem ser xenòfobs i que estem aquí per bastir ponts, però que portem l’herència de dos móns molt diferents que no s’acosten ni quan es porten varies generacions convivint junts. Cap de nosaltres s’atrevia a exterioritzar-ho, però la situació tensa i tot el que estem veient i vivint ens ha donat la confiança necessària per començar a parlar.

La tornada a Berkane ha sigut d’espant. Acceptem que ens portin uns col·laboradors del festival, en lloc d’esperar al Hassan que està trigant molt i, quan arrenquem, ens adonem que van del tot borratxos. El conductor se’n va a l’altre carril contínuament, amb prou feines entenem que ens demana els nostres telèfons per venir a treballar aquí; li donem conversa absurda perquè així sembla que deixa anar una mica l’accelerador; el Paco Pi resa o plora amb el cap entre les mans. Finalment, arribats a casa, demanem unes cerveses que havíem guardat a la nevera del centre i, una vegada més, ens diuen que l’alcohol està prohibit i que no ens les poden donar.

DIA 3

Avui és el quart aniversari de la coronació de Mohamed VI, fill del Hassan II, que el 1975 va envair el Sàhara reprimint i fent fora els que encara esperen en camps de refugiats la justícia internacional. Durant el matí va arribant gent mudada a la sala de conferències del centre, després la cosa es complica amb diferents tipus de guàrdies, autoritats i militars. Optem per declinar la invitació d’escoltar (i en àrab!) el discurs televisat del monarca. Pel carrer se senten marxes militars de la TV d’algun bar però la gent, tot i que deu ser festiu, fa el mateix de sempre: uns asseguts, altres intentant vendre el que tenen a terra o als mercats, uns altres treballant sense horari en rentadories, tallers, escrivanies, sastreries o magatzems.

Ha sortit la possibilitat de tocar avui aquí. Han fet tot de reunionetes per decidir que la festa d’aniversari de la coronació serà ampliada amb la nostra participació. Anem una representació a llogar equip de so, i també en això cal fer algunes negociacions: et porten a una botigueta, el dependent i els que l’acompanyen t’atenen un moment, després xerren amb algú que passa o entre ells, foten bronques a algú altre que s’ha parat amb el cotxe, al final et diuen que cal anar a un altre lloc. Aprenc a fer la meva: mentre esperem renuncio amablement la cadira que em cedeixen i surto al carrer a escriure això en trossets de paper. Els sobta. Els grups del carrer encara em miren amb més curiositat. El paper i el boli el fan servir molt poc, al revés que jo. A la mesquita files de fidels ben arrenglerats van fent tots a la vegada reverències a la paret. Els nens venen tabac, els homes gesticulen o ressegueixen una noia atrevida que va amb pantalons ajustats. Els de la botigueta parlen pel mòbil, sembla que discuteixen enfadats, i cap a un altre lloc; tots es fan pregar per res. Potser és que no se’ls proposa cap remuneració, però m’estranyaria perquè al centre ja han penjat un cartellet dient que “en motiu de l’aniversari de la coronació”, i per tant els uniformats deuen afluixar la mosca. O potser no.

A la tarda comença la màgia. Un cambrer sap tocar la derbuka i, mentre preparem l’escenari amb tot d’estores, fem com un assaig. El Quico amb la caixa i el Khalid amb la derbuka comencen a congregar gent. L’Eduard fabrica una flauta amb una canya de beguda i anima la conversa de futbol, els promet enviar-los una samarreta de no sé qui. L’equip de so està atrotinat però entre tots el fem sonar; llàstima que ningú tingui cap tipus de cinta adhesiva, ens hauria anat molt bé.

A les 8 h de la tarda el jardí és ple i fem un bon concert que la gent aplaudeix amb un cert èmfasi. S’hi afegeix el Khalid i encara va tot millor, ell i el Quico fan uns solos de campionat! S’està gestant l’esperat intercanvi cultural. Fem una mica de comèdia al regalar un CD al Khalid, a veure si arrenquem un bon aplaudiment. De cop escurcem l’actuació perquè veiem que apareixen nous músics! Actua el que anomenen “grup folklòric” de Berkane, uns homes amb vestits i turbants blancs que toquen panderos i un instrument format per dues canyes i que es bufa amb respiració contínua (es diu “ezzamar”, és com les “launedas” sardes però més gran i acabat amb dues banyes que fan de campana). Canten i ballen danses que semblen guerreres (*).
S’hi afegeix gent del públic, s’hi posen també nens, és autèntic. Els músics es posen a circular entre la gent i ens dediquen salutacions a nosaltres, que per cert també anem d’uniforme: el Hassan i la seva dona han portat unes samarretes negres de la Generalitat (“Voluntaris per la llengua”) que fan força goig.


Els ànims s’acaben de posar a to al menjar unes sopes i unes boletes de carn de xai boníssimes. Llàstima que sempre ho hem d’acompanyar amb aigua o Mecca-Cola. Entretant han muntat un teclat i la corresponent caixa de ritmes i... comença la festa de debò!Tres joves despenjats que corrien per allà formen un conjunt semblant als d’ahir, però menys ostentós. Comencen a cantar i la gent es posa a ballar i s’esvalota, ens comenten que alguna d’aquelles cançons és en berber. Nosaltres intentem analitzar la música que es repeteix més (deu ser el Rai famós) i que ara ens està agradant. Ja no és grandiloqüent i d’espectacle turístic, sinó de festa popular. El teclat imita a la perfecció l’“ezzamar” d’abans i la caixa de ritmes fa una barreja de 4/4 i ¾ que és la base d’aquest caminar que t’enganxa, i que després pots compaginar amb altres tipus de gèneres musicals (per exemple flamenc o contradanses). Em diu el Paco que la base rítmica és (escriu-ho amb notes):

12/8 quatre grups de tres corxeres ACCENTUANT LA DARRERA de cada tres (normalment so de pandereta) i al mateix temps

3/4 negr, sil negr, negr, negr, sil corx, corx i negra (normalment so de bombo)

Pots seguir intuïtivament el ritme que marca la 3a corxera i tens un bombo insistentment creuat que et fa moure provocativament. Si segueixes el baix-bombo estàs en un constant contratemps que et fa moure igual. Aixequen els braços, mouen el cul i les espatlles, això és molt diferent de les bagenades d’ahir, em recorden l’Antonio Ribas de Colòmbia! Els nens que ballen (i canten des del micro, hi ha temps per a tots, la festa és llarga) ens recorden les maneres del flamenc, que tampoc coneixem gaire. Estem encantats escoltant, mirant, saludant els que ja comencem a conèixer i volen fer-se una foto amb nosaltres. Llàstima del tio que passeja amb una porra de fusta immensa recolzada al muscle. Deu vigilar que no es coli ningú (qui? els pobres dels voltants?). A nosaltres ens xoca la seva presència amenaçadora.

DIA 4

El Hassan diu que ja no cal tornar a Saidia, que l’intercanvi cultural ja l’hem fet ahir a la festa de coronació. Però nosaltres insistim que cal tornar-hi, que hi anirem amb el Khalid i que només tocarem al principi, encara que no hi hagi l’Àngel Colom ni el vice-cònsol espanyol de no-sé-on que li ha dit al Hassan que segurament (segur!) que no podria venir. Ens serveixen dinar i jo no sé quin dret tinc de ser tractat a cos de rei. Dubto que la majoria dels d’aquí facin tres àpats al dia. A Bòsnia ens va passar igual.

En acabar de dinar ve una estona el Khalid i ens troba practicant els ritmes que vem aprendre ahir. Ens explica que el Rai, nascut a Argèlia i escampat arreu és així, i es posa a cantar fent percussions picant amb els dits i les mans sobre la taula, i no sé si s’assembla al que havíem esquematitzat nosaltres. En canvi, diu que el “Chaabi” (més marroquí, també el cantaven ahir) és així, i torna a cantar fent uns ritmes ben diferents, i encara continua dient que el “Regadda”, més d’aquesta regió, el que toquen els músics tradicionals, és així, i ens deixa amb la sensació de no saber res de res. Ho fa amb la naturalitat de qui ensenya el més elemental de tot, i no sap que només entenem que són gèneres diferents, tots misteriosos per a nosaltres. La cultura aquí és bàsicament oral i, la musical, ja no cal ni dir-ho. Cap dels músics ha estudiat enlloc, com el flamenc més original. Les cançons tenen sempre parts on s’improvisa la lletra, ja ho vèiem quan al cantar anaven sortint els nostres noms. Un altre dia, anant pel carrer, sentim cants de dins una casa, i ell ens diu que, pel tipus de ritme, és un casament. Diu que cada cerimònia té els seus ritmes.

Veient aquella riquesa musical que si ens arriba és comercialitzada, descontextualitzada i tergiversada, que en definitiva ens és desconeguda, penso com és de difícil jutjar aquest món a vegades tan proper, a vegades tan llunyà. Quan m’envien d’”ambaixador cultural” ensenyo el que sé, que no és gaire, i els agrada, però només puc conèixer una mínima part del que saben ells. Pitjor seria anar de turista, ben cert, llavors ni sabria que darrera el que veig hi ha tot un altre món. Només puc constatar que m’agradaria que aquí la riquesa estigués més ben repartida (i a casa meva, també) i que la cultura avancés en lloc de ser colonitzats per la globalització tècnica i mediàtica (i a casa meva, igual) i que qui vingui aquí ho faci observant i desitjant que la nostra influència els ajudi a canviar moltes coses, encara que no tinc clar quines són les més urgents i importants. Sé, també, que quan ells vénen al nord caldria que s’integressin, possibilitats no els en falten, i veig contínuament que no ho fan, que no ho volen fer, que no sé què o no sé qui no els ho deixa fer.

Al vespre volem fer festeta, ara que ja ens coneixem, i ni intuïm la “juerga” que ens ocuparà sencera aquesta darrera nit. Uns col·legues que hem fet ens porten costo quan els hi demanem si n’hi ha. Es fa fosc i em sento músic fent improvisacions i cantant acompanyat del Khalid. Es fa una rodona de gent, tots encaixem les mans i ens posem la mà al pit i, llavors, arriba l’Eduard amb una ampolla de ginebra dissimulada en una bossa. Al trobar tanta gent, omple els vasos sota la taula i a les fosques (cada vegada que ell s’ajup jo faig unes piruetes amb l’acordió, per distreure l’atenció, però no es nota ni res!) i quan arribem a l’habitació veiem que s’ha polit tota l’ampolla, ja m’ho ha semblat que el cubata estava fortet. Alguna gent del centre s’acosta al nostre racó, ens escolta, fa gestos dient que li agrada molt i torna a seure davant la pantalla gegant de TV, això és com a casa. També treuen el nas uns nens que no entenen el francès, i uns altres que per fer-se el simpàtic només fan que dir “dame dinero”.

El Hassan ens truca i diu que a Saidia no compten amb nosaltres, que avui van molt de bòlit perquè actua una cantant molt coneguda del país. Es fa de nit, es buida el Centre i comença la curiosa espera del Sr Delegat de la Generalitat. Els alts càrrecs d’aquí i els músics asseguts a les velles cadires de plàstic del jardí desert xerrem i riem per l’absurditud de la situació. Ara un s’adorm, ara els altres expliquem acudits o aplaudim les ocurrències i figures acrobàtiques de l’Eduard. Esperarem (fins quan?) l’inici d’una reunió de cortesia. Efectivament, el Sr. Angel Colom i Colom (6 ales) arriba puntual a ¾ d’1 de la nit a complimentar la sol·licitud feta, m’imagino que molt insistentment, pel Hassan. Diu que ens ha vingut a saludar. Per poc ve també, des de Barcelona, a saludar-nos el Sr. Salvador Obiols, Secretari General per la immigració, però aquest no ha arribat als nivells de dedicació del Sr. Colom, i em sembla molt bé. Entrem al saló més luxós i s’enceten els seriosos i interminables discursos de benvinguda per part dels responsables d’aquí amb els quals, fins, ara no havíem parat de fer conya i dir barbaritats. Els protocols s’allarguen i ja porten unes pastes (i cerveses!) mentre un paio ens va filmant a un pam del nas. Em vaig despertant al veure com està el Sr. Colom informat i immiscuit en la vida social i política d’aquest país, del que ha arribat a impulsar amb pocs mesos, però amb molta dedicació i imaginació, als milers de persones que mobilitzen i als 450 alumnes de català, els problemes urgents que han solucionat (ep! a tot ciutadà espanyol que els ho demani) amb molta més efectivitat que ambaixades i consolats. No m’estranya que els espanyols de Rabat no puguin veure als catalans que han florit com un bolet a Casablanca.

Es tracten els temes polítics amb profunditat i descobreixo que els responsables d’aquí estan fent una feina socio-cultural amb moltes ganes i molt ben orientats. Una vegada més, me n’adono que no veia on era. Ens porten una safata plena de peix, ens porten ampolles de vi del país (!), i al cap de poc els músics ja estem dient animalades i fent riure tothom. Fem també una aportació musical que queda molt decent a aquestes hores (ja són quarts de tres), més que res per veure si els agafa a tots una mica de son, però no, resulta ser cert que el Sr. Colom a les 8 h en punt ha d’estar a la seva oficina (a 700 Km d’aquí) ja que tenen una feinada pendent i, per tant, ha d’agafar un avió a les 6 h del matí, i estem a més d’una hora de l’aeroport. Total, que no pensa anar a dormir (aquest noi se’ns posarà malalt, el Paco Pi, el més gran de nosaltres, li ha fet unes recomanacions molt encertades) i seguim parlant, més que res per fer temps ja que refusen prendre un bany o jugar al joc de les cadires.

I la conversa (mig en català, mig en francès) torna a ser molt interessant, i continuo descobrint que arreu hi ha gent que treballa (en aquest cas al mig d’un país que em deprimeix) per millorar el que puguin del seu entorn. Quedo sobtat de l’optimisme fora de lloc que gasten (“aquest país té un potencial enorme” diu l’Àngel Colom, “internet ha donat als joves carta de ciutadans”), deu ser que l’acció en medi ostil ha d’estar impregnada d’un punt d’oblit de la muntanya inabastable que tens davant.
O potser també hi ha una mica de comèdia en tot plegat, i tothom només està dient el que és políticament correcte en aquesta trobada intercultural? M’han quedat ganes de parlar amb l’Àngel Colom, ell i els músics a soles, mostrar-li les reflexions que ens hem anat fent aquest dies i que ara no surten, preguntar-li què en pensa de la immigració i la integració al marge de les declaracions de bones intencions.

Parlem un moment de l’Ali Mrabet, el periodista empresonat per publicar unes caricatures del rei enmig d’una orgia, parlem dels que governen a casa des de fa 24 anys i, aquí, les seves dissertacions i modulacions ja no m’interessen tant. Parlem de l’idioma berber que ja només es parla en família, que no té grafia ni cap ràdio o canal de difusió, que aviat ja només parlarà “la gent que viu a les muntanyes” (hi viu gent a les muntanyes àrides que es veuen arreu?), dels empresaris catalans que van i vénen, de les accions de la Delegació als barris més marginals de Casablanca i, ens explica que si el rei deixés de ser el cap religiós, l’islamisme radical encara s’arrelaria més. Van sortint informacions que fan més entenedor aquest país. Ja m’hagués agradat que el Hassan m’hagués situat així en lloc d’haver d’estar intuint a cada conversa què és el que pensa i on et vol dur.

Crec que eren quarts de cinc quan s’ha acabat aquesta visita llampec (vols dir que no pensaran malament els de la Delegació?) brindant una vegada més per les col·laboracions avui encetades (ep! també gràcies a nosaltres, o nosaltres hem sigut només una bona excusa, en fi, ho accepto encantat), alcem la copa (ells la de Mecca-Cola) i passem a la sessió fotogràfica de rigor. L’Eduard acaba de tenir una idea claríssima d’un intercanvi de cursets de gralla que és aplaudida per tothom. Ja no dormim tampoc perquè ens espera el

DIA 5

que s’inicia parats a la carretera per un accident entre un cotxe i un camió que ha deixat morts, atrapats entre els ferros, als seus conductors. El taxi destartalat que ens porta va menys esverat durant cinc minuts; potser la roda que s’ha rebentat abans ens ha salvat. Encara haurà de fer unes quantes aturades brusques per ensenyar els seus papers als policies que, asseguts al costat de la carretera, fan uns controls.

A mi, em toca esperar 7 hores a l’aeroport de Melilla. Penso que viatjar fora de Catalunya és a voltes un descans; aqui no cal lluitar a cada moment per fer valdre el dret a parlar amb la pròpia llengua, ja pots parlar en castellà i dir “ay perdón” si se t’escapa el català. Penso que aquesta privilegiada feina de músic m’ha portat a conèixer una gent i un món diferent. Passaran uns dies i em retornaran contínuament les imatges viscudes, i sabré que allà s’hi ha quedat un tros del meu cor. He conegut més als meus companys músics (l’Eduard llegeix un llibre del Saramago que jo no coneixia!) però encara no els he dit que la meva il·lusió seria anar a tocar a la República Àrab Saharaui, donar el nostre suport sense subvencions a la gent lluitadora del Front Polissàrio; els portaríem salutacions als més de 800 nens d’allà que aquest estiu estant passat dos mesos amb les famílies catalanes que els han acollit. Aquests nens tornaran a les seves tendes del desert en espera de la possibilitat que algun dia el govern del Marroc (i l’ONU, i els EUA) els deixi tornar al seu país.

Barcelona, 5 d’agost de 2003

(*) pot escoltar-se a la web http://www.berkanecity.free.fr

Per a més informació:

La Portàtil.FM, Francesc Marimon, 93 457 00 31

Associació per al desenvolupament i la integració al Beni Snassen,
Hassan Jeffali, 696788068

Nota darrera

Em diu el Hassan si puc recalcar que qui ha facilitat (i pagat) aquest intercanvi ha sigut la Secretaria per a la immigració del Departament de la Presidència de la Generalitat de Catalunya. Em diu el Hassan si puc treure les dues darreres frases d’aquesta crònica, que així ell la faria servir per altres projectes. Diu que, amb aquest final, si fa difusió d’aquest escrit podria tenir problemes a l’entrar o sortir del seu país. I jo penso, com puc treure el més important? Li contesto que en faci servir el que vulgui, que n’aprofiti el que pugui, però que no em demani que tregui l’únic que tinc clar.

Els vaig preguntar moltes vegades per un nom que equivalia a berber. Fins que he tornat no l’he sabut: amazic. Els habitants del nord d’Àfrica, des de l’Atlàntic a Egipte, eren els amazic. Van començar a ser colonitzats pels àrabs al segle VII. Han mantingut l’idioma (a Marroc el parla més del 50% de la gent, i és l’idioma majoritari dels marroquins que viuen aquí) tot i haver sigut menystingut o perseguit fins avui mateix. A Catalunya és a un dels llocs del món on més es coneix i defensa aquesta cultura. Vegise’n a internet les múltiples referències, com els treballs del lingüista C.Castellanos o els cursos sobre la seva història i situació actual fets pels Amics de la Unesco/Institut Europeu de la Mediterrània. Em sembla que a Catalunya hi ha gent que treballa fent intercanvis culturals molt més fructífers.

Els darrers contactes m’estan ensenyant que hi ha menys innocència del que em pensava en tot plegat.

Francesc Marimon
Barcelona, 14 d’agost de 2003