Bòsnia ens donà la mà
Informe d'una expedició de Pallassos sense fronteres

Molta gent ens plantejem què podem fer per Bòsnia, o pel Polisari, o per Chiapas, a part d'informar-nos i voler recolzar les seves raons. Els de LA PORTÀTIL.FM vem posar-nos a disposició de Pallassos Sense Fronteres (P.S.F.) i aquesta bona gent desseguida van considerar que un grup de música tradicional relativament polifacètic com el nostre podia fer una expedició interessant.

Ens sobtà la feinada que van fer la Rosa, la Montse i la Minka durant els mesos d'abans de marxar: telefonades, FAX (principal medi de comunicació en un pais on quasi no funciona el correu), permisos, contactes directes amb Ajuntaments i ONGs que treballen des d'allà, etc.

'Ajuntament de Terrassa, poble agermanat amb Zenica, donà 100.000 pts perque hi anavem a tocar els mateixos dies que aqui feien la Festa Major. Sant Pere de Ribes havia fet una col.lecta i aportà les 140.000 pts recollides; el dia de la Festa Major al vespre es va improvitzar un pa amb tomàquet, es van fer uns parlaments, i nosaltres vam posar la part musical. També vam anar a Olesa: l'agrupació ADAR (Acció Directa d'Ajuda al Refugiat) havia recollit 500.000 pts que entregaren a P.S.F. en un acte entranyable on es van fer també uns parlaments, va actuar l'esbart local i nosaltres, i al final es posà al mig de la plaça la furgoneta a punt per dur-nos a Bòsnia, se li van fer unes recomanacions i se li van enganxar les enganxines corresponents.

LA PORTÀTIL.FM vam recollir 62.000 pts amb la venda dels nostres discs i de material de P.S.F. en actuacions especials com la de la Plaça del Rei, amb aportacions dels nostres familiars i a partir d'uns fulls que repartiem en els bolos anteriors al viatge. En ells ens comprometèrem a enviar aquest informe a qui col.laborés, per poc que fos. Es donà la circumstància que el "Butlletí del CAT", amb una tirada de 5.000 exemplars, adjuntà el nostre full; però malgrat l'interés manifest de la gent, tan sols vam rebre una trentena de sol.licituds d'informació.
Sortim el 7.7.96 al vespre, viatgem tota la nit i el matí de l'endemà. Anem els quatre del grup i la Minka, la noia d'allà que col.labora amb P.S.F. i que ens ajudarà fent de guia i traductora. Parlem i riem sense parar, en un bon ambient que no es perdrà en tot el viatge. Passem la frontera amb Eslovènia, la primera República de l'ex-Iugoslàvia que es va independitzar. Han estat al marge de la guerra perquè estan massa al Nord. Són nòrdics, més rics i tenen uns aduaners que ens miren ben bé per sobre l'espatlla. Entrem a Croàcia ("Republika Hrvatska", HR) on tampoc es veuen restes de la guerra doncs només ha estat afectada en les zones frontereres amb Sèrbia o Bòsnia.

A Karlovac recollim la Neus. Aquesta noia pèl-roja va anar a treballar a un camp de refugiats fa tres anys i encara no ha tornat. Parla servo-croat (o bosnià) perfectament i ens situarà durant tot el viatge sobre les raons de la guerra i la llarga post-guerra que tot just comença. Coneix ex-refugiats que l'estimen com si fos la seva filla, doncs mai oblidaran quan ella els va ajudar en el camp on viven amuntegats. Estaven en unes antigues edificacions militars, molt mal alimentats (perdre dents era el més natural) i sense saber si algun dia podrien tornar als seus pobles en aquell moment ocupats pels serbis. La Neus també coneix les múltiples ONGs i voluntaris de tot el món que treballen, cadascú bastant al seu aire, a camps de refugiats i a pobles i ciutats del pais. La seva experiència ha servit per organitzar, ella des de Mòstar i P.S.F. des de Barcelona, aquesta gira que es preveu vagi a pobles petits on es fan molt poques activitats.



Arribem de nit a dalt d'una muntanya on llargues files de camions esperen passar demà la frontera entre Croàcia i Bòsnia. Improvitzats barracons mal iluminats pels grups electrògens ens fan entreveure soldats joves i provocadors condemnats a passar la nit allà. Miren amb recel el passaport de la Minka, fan posar una visa al que porta el Michael i pretenen que certifiquem amb papers que la furgoneta té un bony. Tot plegat policies fronterers que volen demostrar qui mana allí en aquell moment. Els soldats del cantó bosnià s'interessen per la nostra música i ens demanen un K7. Paguem un seguro obligatori pel cotxe i entrem a Bòsnia en total silenci: la carretera és solitària i les poques cases que anem trobant estan completament derruides. Comença la imatge de destrucció, de pobles sense més llum que la que surt de les finestres, de gent passejant abans del toc de queda (d'11 a 5) i de gossos solitaris i perduts. De dia les carreteres s'ompliran de carros i de gent a peu, d'alguns cotxes veloços i de potents combois militars. Ara la nit no ens deixa veure les muntanyes de Bòsnia, precioses a la llum del dia, que sabem no es poden trepitjar perque tenen la darrera arma de la guerra: les mines antipersona, invisibles i mortíferes pels més inocents.

El 9.7.96 toquem a Velika Kladusa. És un poble del nord, quasi tot de poblaci? musulmana, el govern del qual es va rendir als serbis i potser per aix? es va evitar una matan?a de gent. Ens hi acostem per la carretera "Bird". Les forces internacionals de l'OTAN (IFOR) han batejat les carreteres. A cada senyal, poste o tros de roca de les principals carreteres hi ha la marca de la imbecilitat dels militars. Anem avan?ant els t?pics carros de quatre rodes amb neum?tic que transporten palla o gent, anem trobant agrupacions de cases i gent caminant cap a no se sap on. Arribats al poble ja ens esperen els de l'Ajuntament i els de la Casa de Cultura. Insistim en tocar al carrer (a un passeig plè de gent) perquè al local cultural hi ha butaques i hi fa molta calor. Cal demanar permís a la Policia, i ens el facilita sense problema. Fem el cafè ritual amb aquesta gent interessant de la Casa de Cultura, muntem l'equip amb el generador elèctric i anunciem als nens congregats que tocarem després. Un jove d'uns 14 anys ens comunica que allà al costat hi ha la Mesquita, i que no és moral fer música al seu costat. Li diem que respectarem l'horari de les oracions i que tenim permís. Fem un partidet de fútbol amb uns nens, xerrerm (és un dir) amb els que semblen més disposats a participar, i a les 6 h comencen el primer bolo a Bòsnia, i l'únic que no va acabar molt bé.

Hi ha nenes que han vingut totes mudades per a l'ocasió, hi ha mares i pares mirant. Fem algunes danses amb els més petits i la cosa es va animant. Però a la segona vegada que un home d'aspecte embriac ens pren el micro i fa una parrafada ("estrangers, irrespectuosos", suposo) preferim deixar l'actuació a mitjes i desmuntar a corre-cuita. És el típic emprenyador que apareix a vegades quan hi ha un micro, però en aquesta ocasió ens ha fet por. La gent ens diu que no li fem cas, però entre ells veiem que discuteixen. Pel camí de tornada seguim parlant de com la guerra ha fet que la gent que mai havia tingut importància ara condiciona el futur. Són els que veuen a tots els servis i croats com uns invasors, i als tots els estrangers com uns colonitzadors.
Bòsnia-Herzegovina està entre Sèrbia (al sud i a l'est) i Croàcia (al nord i a l'oest). Herzegovina és la part del sur d'aquest fràgil República, i és molt pedregosa. Bòsnia és muntanyosa i verda. A la part invadida pels serbis van fabricar-hi la "República Sèrbia de Bòsnia" ("Rep. Srpska", amb capital a Pale), que fins ara tenia de president al macabre Karadzic, responsable de tot tipus de barbaritats i matances contra els musulmans. La part recuperada pels musulmans forma part de la federació però la part recuperada pels croats a la pràctica la consideren una extensió del seu país. Aquesta Bòsnia i Herzegovina (BIH) era multiètnica però la guerra ha fet que ho fos molt menys. Dayton ho ha corroborat.

Arribats a casa la Minka la seva mare ens té preparat un sopar boníssim i quantiós que ens fa recobrar les ganes de riure i jugar. Amb sa germana imitem els sons dels animals (realment diferents segons els idiomes) i son germà, que ha passat la seva escassa juventut a l'exèrcit, ens ensenya el seu arsenal particular. Durant els quatre dies que estarem dormint aquí es repetiran els àpats (la seva mare muny la vaca, fa el pa, cuida l'hort i cura el pernil ) fins al punt de fer-nos dubtar d'on ens trobem. Els musulmans són molt acollidors, d'això en podem donar fè. La majoria són "tan" creients com nosaltres: ser musulmà a Bòsnia vol dir bàsicament tenir unes costums; alguns les segueixen més, altres no els donen més importància. Això sí, a dins de les cases tothom anem descalços, desseguida se'ns fa ben natural.

Durant tres dies hem fet actuacions al Pavelló Polisportiu de Bosanski Petrovac i a diferents lloc del carrer a Kluj. Participen més els nens, bé les nenes sobretot; els joves i els grans s'ho miren amb curiositat. La Neus té ganxo amb el micro i ens agafa l'onda. El Tutu i jo estem frustrats de no poder parlar. A cada bolo aconseguim fer rotllanes i fileres; fem també una paròdia amb el Gato Montés i acabem triunfant amb la Lambada, ballada, això sí, a l'estil musulmà.
Per Kluj ens guia l'Eldar. és un professor de l'institut local, que torna a funcionar amb cursos intensius. Els seus alumnes fan la mateixa cara de passotes i vagarosos com els d'aquí. Els veus a les terrasses dels bars i no saps d'on treuen les peles per les cerveses. L'Eldar va estar al camp de Pula amb la Neus i encara hi té la seva germana, que no s'atreveix a tornar. A casa seva hi ha una gent del poble que tenien la casa derruida, i mentre no la reconstrueixen ell viu a una hora a peu del poble, a casa uns parents. Ens invita a dinar i tornem a fer un gran àpat, i ens sap greu perquè el seu sou són unes 10.000 ptes al mes, això quan li arriben. Parlem molt amb ell ja que sap anglès. Ve a fer el cafè un cosí seu amb el braç en cabestrell. Ens explica que van entrar els serbis sense que poguèssin (o volguèssin) fugir. A ell i a onze joves més els van fer servir d'esclaus durant un any. Quan van veure que s'havien de retirar els van posar en una casa i els hi van disparar (a ell li destrossaren l'espatlla a més d'un tret a la barbeta i un a la cama) deixant-los dos dies mal ferits. Abans d'anar-se'n els van matar a tots menys a ell que va aconseguir amagar-se al bosc. Potser el cridin del Tribunal pels Crims de Guerra. Ens ensenyen la foto d'una senyora del poble que va estar tres anys vivint sola al bosc.

12.7.96 acabem més d'hora l'actuació del matí a Kluj perquè ens ho demana el secretari del partit islàmic: avui és el primer aniversari de la matança de Srebrenica. Aquell poble, sitiat com tants d'altres per l'exèrcit serbi, va ser arrasat en una nit. Van matar 1.600 persones, degollant-los la majoria davant dels seus familiars. Els soldats de l'OTAN, holandesos en aquell cas, que estàven allí per defensar-la segons els compromís dels governs europeus, van retirar-se sense fer res.

A la tarda anem al poble de Sanica. Són cases disperses, moltes destruides com a tota Bòsnia. Improvitzem un cercavila molt divertit: el generador engegat dins la furgo, els Bosses a dalt, un K7 amb música d'allà i la Minka anunciant el ball. Toquem al pati de l'escola, ara convertida en caserna militar. A les parets hi ha els dibuixos dels nens penjats a les classes, però està tot destrossat. Fem ballar als nens, i els soldats i la gent gran vestida de soldat (incluida una soldat amb el seu nadó en braços) s'ho miren divertits. Uns refugiats que havien estat a Múrcia improvitzen un pasdoble i al final aconseguim que ballin uns quants. Es fa de nit i tornem animats a casa abans que no es facin les onze. A la TV mirem els actes que s'han fet a Tuzla per l'aniversari de Srebrenica. Anem a dormir cansats als llits que els pares de la Minka ens han cedit, i ens adonem que aquests dies ells dormen als sofas del menjador.

Els trenta kilòmentres que separen Kluj de Jajce (pronunciar "Iaiza", ja que en bosni les "j" es pronucien "i", per això també es pronuncia "Saraievo") passen per territori que després dels acords de Dayton ha quedat en mans dels serbis. S'explica que uns soldats serbis borratxos van matar fa poc uns musulmans. Altres diuen que va ser un accident. La policia diu que no es responsabilitzen de nosaltres si hi passem. Els d'IFOR diuen que si volem passem darrera del comboi d'ells que cada dia ho atravessa, però que si ens paren ells seguiran perquè no tenen constància de cap atemptat. Fem 150 Km de volta -com tanta gent- i passem per territori croat. En realitat no deixa de ser Bòsnia, però ens para la policia croata i ens demana passaports i papers del cotxe. És diumenge i la gent surt en massa de l'església del poble per on passem. El seu cristianisme és del tot reaccionari; ens conten que pots ser molt mal vist si no vas a missa. Veiem un capellà, i ens diuen que no el conforguem amb un "camisa negra" (van sempre de negre també), que són feixistes als que la gent besa la mà quan arriben a un poble.
Al Febrer de 1992 els habitants de Bòsnia-Herzegovina, majoritàriament musulmans i croats, deicideixen mitjançant les urnes, la seva independència. Dos mesos després l'exèrcit federal iugoslau, de majoria sèrbia, inicia el setge a Sarajevo, que durarà fins el Setembre de 1995.

Zenica (pronunciar "Sénitsa") és grisa, rodejada de fàbriques parades o convertides en casernes. Al carrer s'hi veu activitat, gent amunt i avall, containers plens d'escombraries. Al riu algú es banya i algú intenta pescar. La seva població, musulmana sobretot, ha estat duplicada pels refugiats arribats d'altres llocs de Bòsnia. Els edificis alts, de vivendes pobres, estan rodejats de solars on juguen nens i joves a pilota. Arribem a un camp de refugiats (una antiga residència d'estudiants) on hi ha el nostre contacte: el Marc, mig negre mig indi, natural de sud-africa i que treballa per una ONG alemanya.

Ell ens guia a un altra camp (una zona de barracons a 5 Km de Zenica) on treballen voluntaris que coneix, entre ells un madrileny, una alemanya i una danesa. Les malles ajustades d'aquestes joves voluntàries internacionals (estaran els mesos d'estiu fent el que puguin entre els nens) destaquen enmig desl vestits sobris dels refugiats. Igualment sobten els tatuatges del braç del nostre conciutadà. Muntem l'equip de so a l'esplanada on hi ha un bàsquet i desseguida tenim ajudants que no ens deixaran (alguns agafats a les nostres cames entranyablement) fins que ens n'anem.

Toquem i fem danses amb els nens fins que arriba un carro amb una bateria destartalada i uns joves amb ganes de tocar. Els sonoritzem (tot un luxe per a ells) i comencen a tocar Kolos (danses bosnies d'origen serbi que es ballen en rotllana). És llavors que la pista s'omple de gent gran, de balladors que no paren mentre duri el ritme i la música tradicional d'un piano elèctric, una guitarra i una bateria. Quan podem ens hi afegim fins que al Michael li surten butllofes als dits. Mentre pleguem un senyor treu un acordió-piano i pretén ensenyar-me les melodies que coneix. No cal dir que aviat el convencem que és inútil el seu esforç. Toquem junts "El condor pasa" perquè no sigui dit.

Sopem pasta i cervesa al barracó-biblioteca-ludoteca dels voluntaris mentres la Neus i ells parlen animadament. Entenc que discuteixen sobre com cal demanar i administrar els ajuts. La Neus a vegades ens ha comentat que entre els voluntaris sovint falta una certa "professionalitat", i sobretot coordinació per fer més rendibles expedicions com la nostra. Tenen la idea de recollir instruments de música de segona mà (guitarres elèctriques, bateries, baixos, amplificadors) per muntar un local on puguin anar a assajar els joves que ho vulguin. Ens demanen que fem difusió d'aquest projecte, que ells segur ho tiraran endavant. Abans de marxar, quan de cop han desaparegut els mosquits que no et deixen en pau, quan al camp fosc només es veu alguna persona fumant asseguda als graons d'un barracó, sentim els cants musulmans que inviten a l'oració.

En aquesta antiga residència on dormim la segona part del viatge, diferents famílies comparteixen banys (aigua freda i només unes hores al dia) i espais comuns des de fa anys. Es fan el menjar a les habitacions amb fogons elèctrics. Entre els voluntaris hi ha una senyora alemanya de 65 anys, activa i la millor col.laboradora que ha tingut mai el Marc, que fa reunions amb les senyores del camp: prenen cafè, fumen i cusen juntes algunes tardes cada setmana. A l'habitació del Marc també s'hi menja i hi fan vida dos nens, semblen de 10 o 11 anys però en tenen 13 i 14. Son pare és desaparegut i sa mare és a l'Hospital Psiquiàtric des de fa mesos, d'ençà que no va poder aguantar les barbaritats de l'exèrcit serbi.
L'endemà anem per un camí polsegós a un conjunt de cases disperses pel bosc que conformen també un camp de refugiats. Allà hi ha un barraca amb uns voluntaris internacionals que van fent alguna activitat amb els nens dels voltants. Aquests "guiris" maquillen als nens i es comença la festa i el ball. Demanem si algú té un K7 amb Kolos; el porten, el posem i a la pista apareix gent jove i algunes senyores grans que no paren de ballar en rotllanes, sota el sol i en mig de la pols. Nosaltres ens ho mirem, intentem participar però les danses d'avui ("bosansko kolo", etc) són més complicades que les de l'altra dia. Seiem a la via inutilitzada del tren i fem broma amb els nens.
Dinem a una terrassa d'un poblet veí i em sento turista ric enmig de soldats desmobilitzats. Certament, la Neus comenta que a Mostar s'està creant una classe de gent (els internacionals, amb sou del seu país) els quals creen una infrastructura de serveis (restaurants, etc) on només poden anar ells. Recollim una noia que porta un nen de mesos a coll, tapat amb aquelles caputxes de roba antigues que agafen tot el cap. Els voluntaris del cotxe del davant no han parat. Ens diu que no cal que la portem, que ja arriba. Però encara li quedàven uns 4 Km, i amb aquesta calor, i amb un nen als braços... Llavors veig la imatge de molts voluntaris que "passegen" amb les seves furgonetes, a vegades potser en plan aventurer, i no s'adonen que si no van amb compte poden ser fins i tot insultants.

A la tarda, a la nostra residència, després de buscar el qui té la clau de l'antic menjador, els nens anuncien per l'edifici que el "concert" està a punt de començar. Va apareixent gent que en cap moment havia vist: senyores, algun matrimoni, joves i tímids adolescents, una noia amb síndrome de Down. Toquem sobre un escenari de fusta i la sala sona perfecta sense amplificació. A la segona peça ja tenim a dues avies ballant, a la tercera s'hi posen dues senyores més i la noia aquesta que està excitada i feliç per l'aventura d'aquell moment. Al final es fa una festa com fa temps (mai ?) havien tingut. Suant la cansalada (és preferible tenir les finestres tancades, no fos cas que vingués la policia i haguéssim de donar explicacions, i a més plou), iluminats per alguna bombeta i pels flashos dels llams, ens sentim contents d'estar aquí i d'haver tret a la gent de les habitacions. Tan de bo tinguéssin cada setmana, o cada més, un ball com aquest. Sabem que molta d'questa gent mai més podrà tornar a casa seva.

L'endemà al matí toquem a una guarderia: fem ballar als nens, els hi expliquem fins i tot un conte. Després xerrem (prenent el cafè de rigor) amb les noies i senyores que porten el centre . Ens expliquen que l'anterior directora va negar-se a convertir el centre en una caserna, fins i tot posant en perill la seva vida al plantar-se varios dies davant la porta del centre. No van parar les activitats ni un dia, ni durant els dies de bombardeigs. Van poder anar donant menjar als nens mercès a l'ajud humanitari (llet i llauenes caducades) que els arribava d'Egipte. Veig el que menjen avui els nens: un plat d'espaguetis i prou. Els hi donem tot el que ens quedava de menjar. Allà mateix hi ha un consultori dentista amb una altra noia a la qual entreguem la farmaciola (gasses, benes, antitèrmics, etc) que ens donà l'Hospital Comarcal de l'Alt Penedès quan els hi vam demanar.

Abans de dinar "irrompem" tocant al vestíbul d'un orfanat. Els nens, que estaven vagarejant per allà fora, ens segueixen i participen esvalotats en el ball. Èxit dels cha-cha-chas entre unes adolescents a les que algú ha ensenyat el pas. Els petits fan rotllanes amb les seves mestres, que no paren d'estar per ells. Molts van mal vestits, alguns són més gamberrets, però ens fan cas sense problema. Ens emportem algunes cares de nens tristos als quals hem arrencat un somrís. Després xerrem amb les senyores que porten el centre. Ara tenen un centenar de nens de 0 a 18 anys. Durant la guerra n'havien tingut fins a 300; molts els hi portàven perquè els trobaven sols pel carrer. Alguns van recuperar als seus pares o familiars. Durant el 93 van sobreviure gràcies al menjar que els hi portava un batalló anglès. Ara menjen del que els dóna una organització alemanya.

A la tarda ens traslladem a Kakanj, un poble industrial conegut per la seva resistència a l'època dels partisans, i que té molta gent activa agrupats en el partit comunista i a un partit musulmà. Els dos partits van lluitar units defensant-se dels atacs serbis. Arribem a una plaça on ens reben uns 500 nens que rodejen les furgonetes (la nostra i la del Marc). Ens reben els organitzadors que són del "Centre Partisà" i unes noies de la ràdio local que volen entrevistar específicament a l'Oscar, vaja, vaja. Controlem com podem l'allau de nens i muntem l'equip amb ilusió però pensant a veure com ens ho farem amb tanta gent. Ens fem amics dels més atrevits, molts d'ells mal vestits i bruts, els hi prenem les mides i desseguida se'ns en va la sensació d'angoixa. Toquem dalt d'unes grades i a baix els nens van ballant i fent rotllanes la mar de bé. Esperàven pallassos però això del ball els hi ha enrollat prou.
Els organitzadors són gent senzilla, activa, entranyable; ens ajuden en qualsevol cosa que necessitem. Per exemple ens ajuden a separar dos marrecs, un nen i una nena que se les tenien a cops de puny. Veure com la nena balla i no deixa la rotllana malgrat que s'ha de defensar dels cops de l'altra nano, m'ha arribat al cor. Acabem anant al costat del riu amb uns voluntaris alemanys que han comprat una caixa de cerveses.

A Zenica el sobretaula del sopar s'allarga perquè s'intueix el final, i és una llàstima ara que ens coneixem i els bolos van bé. Ens tornarem a veure mai ? El Michael fa un brindis ininteligible que secundem a l'unisò.

El camí de tornada el fem passant per Sarajevo. Grans edificis destruits, marques de les bombes a aceres i carrers. Els típics tranvies tornen a circular entremig dels parcs convertits en cementiris. Veiem els turons des d'on disparàven els franctiradors serbis. Els pagaven més si els que matàven eren periodistes o dones embaraçades. Ningú es podia imaginar a l'època de Tito, en la que es va armar a la població pensant en una possible invasió de l'est, que aquestes armes i entrenaments servirien per matar-se entre ells.

Ens despedim de Bòsnia a Mostar. La ciutat va resistir el setge serbi (que va destruir totes els ponts excepte el de pedra que dóna nom al poble) però va acabar sent l'escenari principal de la lluita entre musulmans (a la part vella, al costat del riu) i croats. Aquests van destruir el pont centenari i quasi totes les cases del barri musulmà. Als voltants del riu hi regnen les ruines i la lenta reconstrucció per part d'organismes internacionals. Els joves, quasi tots involucrats en la guerra, no s'atreveixen a atravessar els ponts provisionalment reconstruits. Oficialment es vol un poble on convisquin musulmans i croats (de servis ja n'hi ha molt pocs) però a l'hora de la veritat els capitosts croats boicotegen qualsevol iniciativa integradora. S'estan negant a reconèixer els resultats de les darreres eleccions que de manera pilot s'han fet a Mostar, amb un estricte control internacional. La Neus Martorell treballaal "Mostar Mirovni Projekt", un centre cultural a la zona croata que pretén ser integrador de les dues cultures. Allà la deixem amb el seu projecte de llarg plaç i les seves mil històries (i la seva darrera assignatura de periodisme) i iniciem el lent retorn cap a casa.

El 18.7.96 a la nit agafem un ferry a Split, ja a la bella costa croata farcida d'illes, passem per Ancona i a cals Castagnari i tornem a ser ciutadans d'autopista. Per ser una expedició humanitària (i previs papers de P.S.F.) no paguem cap peatge ni a França ni a Itàlia. A Espanya paguem, doncs les "nostres" autopistes, a més de ser de les més cares, no s'hi contempla la possibilitat de rebaixes pels convois humanitaris.
Hem anat a Bòsnia a tocar i a compartir uns dies amb la gent d'allà. El seu país verd i muntanyós, el seu caràcter obert i enèrgic, m'han fet recordar l'illa de Còrcega. Ens han acollit donant-nos tot el que tenien. Sabem que aquí també molta gent ha fet com ells. Ens hem acostumat a anar descalços dins les seves cases. Hem tornat amb el seu record.

Agraïm a Pallassos Sense Fronteres la feina d'organitzar el viatge i a tots els que heu col.laborat us deviem aquest escrit, i aquí està. Han sigut 13 actuacions a 8 pobles diferents. Tot el viatge ha costat 450.000 pts. Les actuacions a camps de refugiats o a centres d'acollida de nens han sigut les que més ressò han tingut.
Sabem que la nostra feina ha sigut molt petita, i que hi ha llocs amb iguals problemes però amb molta més gent afectada: nens del Brasil que viuen a centenars al carrer, matances a l'àfrica, assassinats en massa a Guatemala, persecucions al Kurdistan i un trist etcètera. També sabem que a tot arreu hi ha gent maca que ajuda als altres. Anar a Bòsnia ha sigut una manera més de ser conscient de tot això. Aquestes expedicions poden servir de molt poc, però no són esforços inútils.

Hem fet una acció humanitària però no l'hem fet amb els ulls tancats. Slobodan Milosevic, el president de Sèrbia -capital: Belgrad-, el gran instigador de la guerra, ha fet molt de mal també al seu país. Ell és el responsable directe de les matances, tortures i "neteja ètnica" efectuades per Radovan Karadzic i el seu general Ratko Mladic. Dubtem si algun dia se'ls jutjarà; però sense justícia és difícil la pau i és fàcil predicar venjança. Franjo Tudman, el president de Croàcia -capital: Zagreb- és un altra dels responsables de la guerra. És un mal dissimulat impulsor de fanatismes religiosos i ètnics. Al mig hi ha Bòsnia-Hercegovina, presidida per Alija Izetbegovic, on abans convivien musulmans, ortodoxos i cristians, tots ells bosnis.

Els instigadors d'odis han trobat seguidors entre els que interessava la separació d'ètnies. Aspirants a tenir el poder local, militars, funcionaris corruptes i poderosos han volgut mantenir sense oposició els seus privilegis. Han condemnat a Bòsnia gairebé a l'extermini davant la passivitat total i la comèdia dels governs europeus. Bòsnia després de la guerra i dels acords de Dayton ha perdut el 43 % del seu territori. Aquests acords, signats al país que tant ha recolzat sanguinàries dictadures militars, han fet molt poc perquè es jutjin als responsables dels crims de guerra. S'han limitat a reconèixer com a propis els territoris ocupats per serbis i croats, i han passat per alt els resultats de les "netejes ètniques" que ha sofert principalment la població musulmana. La gent de Bòsnia i la tolerància que fins ara els ha caracteritzat han sigut els grans perdedors.